L’existència de la inflació i la reducció de la capacitat adquisitiva de la moneda són mesurats mitjançant els índexs de preus (sobretot l’índex de preus a l’engròs) i l’índex del cost de la vida.
Des d’un punt de vista econòmic, la determinació de la taxa d’increment dels preus a partir de la qual hom pot parlar d’inflació era bastant fàcil abans de la Segona Guerra Mundial (la inflació era llavors un fenomen intermitent i agut), però el creixement de les economies occidentals des dels anys cinquanta ha suposat un increment de preus gairebé constant, bé que moderat la major part del període, fenomen que hom ha anomenat inflació continguda. A la primeria dels anys setanta, el decrement del ritme de millora de la productivitat als països capitalistes i una nova relació de forces amb els països productors de primeres matèries produïren una gran inflació generalitzada a tots els països industrialitzats. Les polítiques econòmiques restrictives adoptades per aquests països determinaren, a la darreria dels anys setanta la coincidència de situacions recessives amb persistència de la inflació (estagflació), situacions aquelles que hom tradicionalment associava només amb el fenomen de la deflació. En la dècada del 1980, les economies dels països occidentals tornaren a una zona d’inflació continguda.
Quant a les explicacions teòriques de la inflació, n'hi ha tres grups: el que la considera com a fruit d’un excés de la demanda sobre l’oferta (inflació de demanda), resultant, així mateix, d’un excés de diner (teoria quantitativa) o simplement d’un excés de les despeses planejades dels subjectes econòmics sobre la producció possible (teoria keynesiana); el que la veu com a conseqüència de l’augment dels costs i, sobretot, dels salaris en situacions properes a l’ocupació plena (inflació de costs), bé que també pot ésser deguda a l’augment de la part destinada als beneficis; i el que l’explica a partir de les característiques estructurals de cada economia, la desproporció de recursos i les formes de desenvolupament (inflació estructural). La validesa d’una teoria o d’una altra depèn del cas concret que hom vulgui explicar; d’una banda, totes tres són compatibles i poden, doncs, coexistir.