Aquests sistemes consten d’uns components físics, anomenats maquinari o hardware, i d’uns components lògics o formals, anomenats programari o software. Els components físics són constituïts per l'ordinador, element que efectua pròpiament el tractament de les dades (o sigui, les operacions aritmètiques i lògiques), i l’equip perifèric, conjunt de màquines que proporcionen a l’ordinador l’entrada, l’emmagatzematge i la sortida. La informàtica dissenya els elements constituents de l’estructura lògica o arquitectura de l’ordinador i de l’equip perifèric. Els components lògics d’un sistema de tractament de dades són els programes, que tradueixen un programa escrit en un llenguatge de programació (ALGOL, COBOL, FORTRAN, PL/I, etc) al codi o llenguatge intern de l’ordinador. El desenvolupament de la informàtica és pràcticament contemporani. Després de les màquines de calcular dels segles anteriors (calculador), un dels primers sistemes informàtics fou el construït per Herman Hollerith el 1890 per a la confecció del cens de la població dels EUA utilitzant equips de targeta perforada. Els estudis d’A.M. Turing (1936) contribuïren a establir les bases teòriques de la informàtica. L’ordinador, en la seva arquitectura actual, nasqué de la idea atribuïda a John von Neumann d’emmagatzemar el programa dins la memòria central; la primera d’aquestes màquines fou l’EDSAC (1949) de la Universitat de Cambridge (EUA). Posteriorment foren creats els diversos llenguatges simbòlics, atesa la impossibilitat de programar en el codi intern de l’ordinador. Les etapes que l’usuari d’un sistema de tractament de dades ha de seguir per posar a punt una feina són l'anàlisi informàtica, la programació i les proves. Les tasques que pot efectuar un ordinador són molt variades. En el camp de l’empresa cal esmentar: confecció de nòmines, facturació, comptabilitat, estadístiques, previsions, control de magatzems, direcció de la fabricació, manteniment de fitxers diversos, etc. En el sector bancari, agilitza la gestió de comptes corrents i de valors; en el sector públic, manté grans fitxers d’habitants o de registre de la propietat. Cal esmentar també les aplicacions en el camp mèdic, en l’ensenyament, etc. La informàtica ha creat nous llocs de treball; ultra els d'analista i programador, cal afegir el d'operador de les màquines i el d'enregistrador de les dades. Darrerament hom ha intentat de legislar les normes que assegurin l’ús públic de les dades emmagatzemades en els grans bancs d’informació.
La indústria informàtica
Al contrari que la majoria de sectors productius, la indústria informàtica és de les poques que ha superat la dècada dels anys setanta amb un ritme de creixement constant, i enfila les darreries del segle amb la perspectiva de constituir-se, juntament amb l’electrònica, en la indústria base i dirigent de la nova societat: la societat de la tercera revolució industrial. La indústria del sector informàtic ha evolucionat al mateix ritme que les descobertes i millores que ha protagonitzat. Des del 1958 en què foren incorporats els transistors, passant pels circuits integrats deu anys més tard, el sector informàtic arribà al 1970 amb el repte dels microprocessadors, elements que defineixen el futur de la informàtica. Aquesta evolució ha estat ràpida gràcies al suport que el sector ha trobat en el camp de l’electrònica, sobretot pel que fa a la miniaturització dels components. De les tres branques que configuren el sector —construcció d’ordinadors (maquinari, preparació dels programes (programari) i companyies de serveis (centres de càlcul, bancs de dades). la majoria són en mans d’empreses nord-americanes. De totes elles cal destacar IBM que controla un 60% del mercat mundial. La International Business Machines (IBM) era l’onzena empresa del món pel nombre de vendes l’any 1980, i tenia una plantilla de 341 279 treballadors. Les companyies europees han arribat tard i malament al camp de la informàtica, de manera que sovint han hagut d’obrir els seus consells d’administració a les empreses dels EUA per tal d’aprofitar la seva tecnologia i aturar les pèrdues. En el terreny de les companyies de serveis sembla ésser que els europeus hi han arribat en millors circumstàncies i amb una millor preparació. Els japonesos també han sabut tirar endavant les investigacions pròpies fins assolir d’enlairar una indústria autòctona prou forta per no veure's ofegada per la dels EUA. Sobretot en el camp de la miniaturització i, conseqüentment, en la tècnica dels microprocessadors, els nipons han assolit realitzacions importants. Els països de l’Europa oriental han aconseguit d’apropar-se al desenvolupament informàtic nord-americà, malgrat els esforços que durant els darrers anys han anat fent per tal d’implantar una indústria pròpia. L’any 1980 l’URSS començava a tenir bones realitzacions de la seva indústria, encara que depengués en alguna mesura i per a certs tipus d’ordinadors, de la tecnologia occidental. Les estadístiques del 1975 situaven el parc informàtic dels països de l’Est en el 3,5% del total mundial. A l’Estat espanyol el parc informàtic es componia l’any 1980 de 4000 ordinadors, 10000 microordinadors, 1000 ordinadors industrials i 15000 unitats d’altres equips. Les multinacionals, sobretot les d’arrel americana, han estat les fornidores d’aquest material, a causa de la manca d’una indústria autòctona fins el 1976 en què es va crear la Sociedad Española de Comunicaciones e Informática (Secoinsa), aprofitant l’experiència de la catalana Telesincro. El sector estatal controla el 75% de Secoinsa, mentre la japonesa Fujitsu en té el 25% restant. Al costat d’aquesta indústria, a l’Estat espanyol hom pot esmentar solament com a pròpia la fàbrica que IBM construí l’any 1974 a la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). Pel que fa a companyies de serveis —sector de més ràpid creixement—, la majoria són ubicades a Catalunya i al País Basc. El ritme d’informatització de l’Estat espanyol era l’any 1980 el més alt d’Europa, incidint principalment en la Banca, Caixes d’Estalvis i alguns departaments de l’administració (hisenda, interior).