Estudià a Lund ciències polítiques i s’afilià molt jove al Partit del Treball. Col·laborà amb el president del govern Tage Fritjof Erlander i presidí l’organització juvenil del partit. Fou ministre d’Educació en el primer govern d’Olof Palme i vice-primer ministre i, després de les eleccions de la tardor del 1985, ministre de Medi Ambient. Després de l’assassinat de Palme (febrer del 1986) fou considerat pel partit el candidat més idoni per substituir-lo tant a la presidència del govern com a la direcció de la socialdemocràcia. Seguí a partir d’aleshores les directrius de Palme, particularment pel que fa a la política exterior. En les eleccions del setembre del 1988, fou confirmat en el càrrec, però dimití el 15 de febrer de 1990 en ésser derrotat el programa amb què ell pretenia de combatre la inflació. El 26 del mateix mes fou restituït, però, en el càrrec amb els vots del seu propi partit i dels comunistes. Obtingué un gran èxit personal quan al novembre del 1994, en el referèndum d’entrada a la Unió Europea, el 52% de suecs votaren a favor de l’ingrés. Al març del 1996 deixà els càrrecs de primer ministre i de líder del Partit Socialdemòcrata dels Treballadors Suecs (SAP) en mans de Göran Persson. És copresident de la Comissió de Governabilitat Global (Comission on Global Governances) i membre del consell assessor de l’Escola de Funcionaris de Nacions Unides (UN Staff College). També presideix la Fundació Sueca de Recerca Estratègica i el Centre Internacional Olof Palme. El 1999, les Nacions Unides el designaren president de la investigació independent sobre les accions de l’organització durant el genocidi de Ruanda (1994). A l’abril del 2000, presentà l’informe final d’aquesta investigació, en el qual denunciava la falta de previsió i la ineficàcia de l’ONU en el conflicte ruandès.