Fou creat per decret el 23 de desembre de l’any 1936 pel govern presidit per Manuel Azaña, amb l’objectiu de formar obrers amb aptituds per a l’estudi però que havien superat l’edat escolar. Els estudis eren finançats amb un sistema de beques que tenia en compte el sou anterior i les persones a càrrec de l’estudiant. Mitjançant cursos intensius de dos anys de durada que suplien els set del batxillerat normal, hom pretenia la creació de quadres afins al govern republicà. Foren successivament oberts Instituts Obrers a Valencia – el més important -, Sabadell, Barcelona i Madrid. Un cinquè institut a Alcoi era en construcció quan acabà la guerra. Superada la prova d’admissió, el pla d’estudis comprenia, a més de les assignatures habituals del currículum, si bé d’una orientació molt pràctica, l’educació física, música i activitats extraescolars de caràcter cultural. Dels quatre centres en funcionament, el de València i el de Sabadell foren els més actius: el primer començà les classes el 31 de gener de 1937 a l’antiga escola dels jesuïtes del carrer Ferran el Catòlic, i en total hi seguiren cursos 356 alumnes, dels quals una minoria eren dones. El centre de Sabadell, juntament amb el de Barcelona, estigué concertat amb els ajuntament d’aquestes ciutats i la Generalitat de Catalunya i començà les classes el 10 de març de 1937, inicialment a la masia de can Feu i posteriorment, al Convent de les Serves de Maria del carrer Montserrat. Entre els professors i personalitats que impartiren classes als Instituts Obrers cal esmentar, entre altres, Samuel Gil i Gaya, Antonio Machado, Francesc Carreño i Prieto, Josep Renau, León Felipe i Jacinto Benavente. El 1937 l’Institut participà en el Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. El 1987, en commemoració del cinquantè aniversari de la institució es creà a València una associació d’ex alumnes, i l’ajuntament de la ciutat donà el nom d’”Institut Obrer” a una avinguda d’aquesta ciutat.