Insurrecció Cantonalista

Aixecament esdevingut en diversos llocs del País Valencià, d’Andalusia i de Múrcia, el juliol de 1873, amb objecte d’instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons).

Per bé que les corts ja havien votat la república federal, l’oposició del govern Pi i Margall a realitzar la federació “des de baix” impulsà els sectors federals “intransigents” a llançar-se a la proclamació dels cantons federals, com a cop de força que obligaria el poder a acceptar el fet consumat. La insurrecció fou iniciada el 12 de juliol a Cartagena i s’estengué per tota la costa meridional mediterrània, on predominava el federalisme. Pi i Margall dimití i fou substituït per Salmerón (18 de juliol) a la presidència del poder executiu de la República, fet que donà lloc a una extensió del cantonalisme. La insurrecció no tingué, pràcticament, ressò al Principat de Catalunya, on l’activitat de les partides carlines insurrectes posava en greu perill el conjunt heterogeni de les “forces liberals”. El moviment rebé, en alguns llocs (València, Cadis, Sevilla), el suport dels anarcosindicalistes de la Primera Internacional, que feren coincidir aquests fets amb el frustrat aixecament d’Alcoi. Els cantons tingueren una vida breu, llevat del de Cartagena, que s’havia erigit en Cantó Murcià i que, dotat de base naval, pogué disposar d’una bona part de l’esquadra del país, amb la qual atacà diverses poblacions, com Almeria i Alacant, perquè s’adherissin al moviment. El 19 de juliol s’aixecà València, que es constituí en Cantó Valencià, i el 20, Castelló de la Plana, de manera independent. El 26 de juliol les forces centralistes del general Manuel Villacampa entraren a Castelló, i el 8 d’agost les del general Arsenio Martínez Campos ocuparen València després d’haver-la bombardejada; Cartagena resistí fins el 13 de gener de 1874. L’ideal cantonalista s’havia estès també a les Illes, on aparegué el periòdic "El Cantón Balear"- (1873-74). Els cantonalistes iniciaren, en les zones que dominaven, algunes tímides “reformes socials”: reconeixement del dret al treball, fixació de la jornada laboral de vuit hores, abolició de la contribució de consums. La insurrecció cantonalista —continuació i acció similar a la Comuna de París (1871)— fou obra, essencialment, de la petita burgesia, però els conservadors hi veieren la mà de la Internacional.