L’oposició absolutista al règim liberal instaurat el 1820 per l’alçament de Riego provocà la revolta armada, de guerrilles disperses, que sovint recollien les experiències i els homes de la guerra contra Napoleó i que només a Catalunya, al País Basc i a Navarra tingueren una veritable organització. Després d’intents com el de Manresa (juliol del 1821) i de l’aparició de partides soltes al començament del 1822, la vertadera insurrecció organitzada esclatà simultàniament en diversos punts del Principat a mitjan abril del 1822, obra de la xarxa conspiradora muntada pel grup absolutista refugiat a Tolosa, el principal agent de la qual al Principat era Domènec de Caralt. Els caps insurrectes més destacats foren Tomàs Costa (Misses), mossèn Antoni Coll, Malavila, Romagosa, el Trapense, Romanillos, Miralles, mossèn Benet Tristany, Jep dels Estanys, Rambla, Badals i el baró d’Eroles. L’actuació dispersa de les partides, que es limitaven a entrar als pobles, trencar la làpida constitucional, exigir diners als liberals i fugir abans no arribessin les tropes així com l’ajut de la major part de la població rural, la migradesa de les guarnicions del Principat i el menysteniment de la insurrecció per part dels liberals, per tal de no alarmar l’opinió pública, possibilitaren l’entrada i permanència temporal dels guerrillers a Cervera, Solsona, Berga i Olot. Només després de l’ocupació de la Seu d’Urgell per les partides del Trapense i de Romagosa (21 de juliol de 1822) i de la subsegüent formació de la Regència d'Urgell, el govern es decidí a actuar amb fermesa. Nomenat Mina nou capità general, anà a Catalunya amb un exèrcit expedicionari, curt però ben preparat, i declarà l’estat de guerra. Mina organitzà una campanya d’atac i recuperació dels bastions reialistes: ocupà i destruí Castellfollit de Riubregós, que manà d’arrasar, ocupà Balaguer i es llançà a l’assalt de la Seu per la Conca de Tremp i el Pallars; la desfeta del baró d’Eroles a la Pobla de Segur (novembre) li deixà el pas lliure: la Regència abandonà la Seu i es refugià a França. Mentrestant, Milans del Bosch, Manso i Roten havien empès cap a França la majoria de les partides, i el reducte aïllat de Móra d’Ebre capitulà pel desembre. Hom podia donar la insurrecció per acabada, però ja s’estava reunint a França l’exèrcit de la Santa Aliança, anomenat dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que, portant com a avantguarda les mateixes partides refugiades en territori francès, havia de restaurar Ferran VII en el seu poder absolut (1823).
f
Història