En tot el teatre clàssic la base de la interpretació era la recitació del text. Des del s XVII, però, existeixen treballs teòrics destinats a la formació de l’actor, entre els quals es destaca Paradoxe sur le comédien de Diderot. Durant el s XIX sorgí una nova concepció més total de la missió de l’actor dins l’espectacle. Cal esmentar en aquesta línia A.Antoine, A.M.Lugné-Poe i, sobretot, C.Stanislavskij, que basà el seu mètode en la identificació total de l’actor amb el personatge. B.Brecht ha defensat que l’actor havia de romandre en una postura crítica enfront del seu personatge. Entre els moderns figura com a més important J.Grotovski. Als Països Catalans, hom troba un antecedent de la teoria de la interpretació en l’obra de J.V.Bastús.
f
Arts de l'espectacle (altres)