La interpretació, com a mètode, té el seu precedent en les noves orientacions dels parcs nacionals dels Estats Units entre la Primera Guerra Mundial i la Segona, quan, més enllà de la missió de preservar, hom començà a preocupar-se per la difusió dels valors de la natura i per la realització de reconstruccions de testimonis històrics. Freeman Tilden, del servei nord-americà de parcs, considerat el pare de la interpretació, publicà l’any 1957 l’obra Interpreting Our Heritage, on s’apunten els primers criteris per a una presentació del patrimoni orientada a la qualitat de l’experiència de cada visitant. La interpretació intenta aconseguir sempre la dinamització d’uns testimonis culturals o naturals en el seu context original. A partir de la recuperació in situ i de la major contextualització possible del patrimoni, la interpretació pretén sensibilitzar el visitant i oferir-li un conjunt d’experiències que l’ajudin a captar-ne aspectes essencials i li proporcionin un significat i una vivència. Tot i que en un primer moment la metodologia de la interpretació es desenvolupà als països anglosaxons, actualment està progressant arreu del món. L’any 1985 es fundà a Banff (Canadà) l’organització Heritage Interpretation International (HII) i se celebrà el primer congrés mundial d’interpretació. El 1995 tingué lloc a Barcelona el IV Congrés Mundial d’Interpretació del Patrimoni, en el qual es posà de manifest la necessitat d’obrir el patrimoni a tots els sentits de la percepció humana, de buscar la participació activa i la satisfacció del visitant, i també la conveniència d’incitar al coneixement i la valoració del patrimoni a partir de l’entorn més proper i immediat a la realitat quotidiana dels usuaris.
f
Museologia