Provenia ja de l’usatge De intestatis, que disposava que, quan el pagès o la pagesa morís sense testament, el senyor adquiria la tercera part dels béns del difunt; si només deixava consort, o només fills, el senyor rebria la meitat dels béns; si moria sense consort ni fills, la meitat seria per al senyor, i l’altra, per al familiar a qui correspongués segons dret; si no restaven parents, el senyor obtindria tot el patrimoni. En tots els casos restaven salvats a la muller els seus drets al dot, l’escreix i el que li pogués correspondre per raó de la viduïtat. Als llocs on era aplicat el dret especial del bisbat de Girona, als ss XIII-XV, si el pagès de mas o masada moria intestat, els senyors directes rebien la tercera part dels béns mobles i el bestiar, i les dues parts restants d’aquestes eren destinades a despeses de la seva sepultura i a pagar els deutes del difunt. Si es tractava d’un jove home que moria intestat, el senyor rebia la tercera part dels béns de tota mena i, de la resta d’aquests, se'n feien unes altres parts, una per a misses en sufragi del difunt, una altra per a la parentela (amb preferència dels fills sobre tothom) i el residu per a fer almoines. En el cas que el jove home deixés béns adventicis producte del seu treball a la casa, el pare en tenia l’usdefruit vitalici. En el cas que, en una mateixa successió, es donés conjuntament el cas d’eixorquia amb el d’intestia, el senyor havia d’escollir entre una exacció o altra, atès que hom les considerava incompatibles. Aquest mal ús fou abolit per la sentència arbitral de Ferran II l’any 1486.
f
Història del dret català