Vida i obra
D’ascendència croata i pertanyent a una família de classe mitjana, fou una de les figures cabdals de la cultura eivissenca al segle XX. Estudià al seminari d’Eivissa, i el 1907 fou ordenat de sacerdot. El 1951 fou nomenat canonge ardiaca d’Eivissa, i el 1953, arxiprest.
La seva poesia està escrita en la variant dialectal eivissenca i gira a l’entorn de temes locals. S’hi poden establir diverses etapes: la primera fins el 1929, en la qual predomina la llengua castellana, pocs poemes en català i alguns de dialectals. La major producció de poemes en català, i amb una llengua més unitària, es dona entre el 1930 i el 1936. El seu primer poema publicat fou A la Verge Immaculada (1901) i el 1933 es publicà la seva obra poètica més important, Dialectals.. A partir del 1937 i fins el 1960 escriu bàsicament en castellà, i des del 1961 tornen a predominar els poemes en eivissenc. El seu català té les arrels en els documents d’arxiu, la literatura popular i la llengua viva.
Mestre de periodistes, a partir del 1901 publicà multitud d’articles periodístics de tema divers a la premsa local. Feu reaparèixer el Diario de Ibiza (1903), i fundà i dirigí Nuestra Hoja (1929-30). Fou redactor en cap del Diario de Ibiza i escriví també en El Correo de Ibiza i El Porvenir. Col·laborà en les publicacions El Debate, de Madrid, Hispania, Destino, Lluc, etc. El seu interès per la llengua catalana es manifestà, així mateix, en les seves col·laboracions amb mossèn Antoni Maria Alcover. Fou professor del Seminari d’Eivissa i d’institut i posà en marxa una escola nocturna.
Com a folklorista, escriví dues obres sobre cultura popular: Mots de bona cristiandat (1918) i Romancer tradicional eivissenc (1954).
Sense cap dubte, la seva principal aportació es troba en el camp de la historiografia i en un doble vessant: com a arxiver i com a historiador. El 1913 fou nomenat canonge arxiver de la catedral d’Eivissa i fou el col·lector i organitzador de l’Arxiu Històric d’Eivissa. Fundà el Centre d’Acció Social, i, el 1919, la Federació catòlicoagrària d’Eivissa. Membre de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia, pot ser considerat el pare de la historiografia eivissenca.
La seva primera monografia històrica fou Corsarios ibicencos en los siglos XVIII i XIX (1906), i el 1908 participà en el Primer Congrés de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, amb la ponència Es feudalisme a Eivissa. Tot i que no es pogué dedicar a la història de manera professional, ja que havia de dur a terme tasques més urgents, li consagrà les seves poques hores de lleure. Les condicions de treball de l’investigador a l’Eivissa del principi del segle XX eren penoses; la inexistència d’arxius i índexs documentals l’obligà primer a posar en ordre tota la documentació emmagatzemada en capses a soterranis i racons de magatzems. Aquesta fou una feina fonamental que, juntament amb la seva monumental Historia de Ibiza (1966-67) en quatre volums, és el punt de partida de l’estudi de la història de les Pitiüses. En Historia de Ibiza, fa un recorregut per la història de la seva terra des de l’antiguitat fins al segle XIX, passant per l’època de la conquesta catalana i dedicant el darrer volum al costumisme (el teatre, l’habitatge, les rondalles, etc.). Altres obres històriques importants d’aquest canonge eivissenc són Monografías sobre la importancia arqueológica de Ibiza y su Museo Arqueológico (1931-32), en tres volums, i Eivissa. Les seves institucions històriques (1964). També escriví monografies, com Santa María la Mayor (1916), Pityusas. Ciclo púnico (1931), Ebusus. Ciclo romano (1932) i Santa María. Ciclo cristiano (1934).
Lectures
- CIRER, F.: Isidor Macabich, Conselleria d’Educació, Cultura i Esports, Palma 1999.
- PORCEL, B.: “Isidor Macabich”, Los encuentros, Destino, Barce-lona 1971, p. 277-284.
Bibliografia
- Marí, I. (1972): “L’obra poètica d’Isidor Macabich”. Lluc, 619.
- Marí, I. (1976): “Isidor Macabich, als dos anys de la seva mort”. Randa. Cultura i història a Mallorca, Menorca i Eivissa, 2, p. 211-215.