islamisme

islam, mahometisme, islamismo (es), Islamism (en)
m
Islamisme

Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans.

Aquest sistema religiós, predicat per Mahoma a Aràbia al segle VII dC, es basa en les successives revelacions fetes a aquest profeta per l’Enviat de Déu (Ǧabrā'il), el conjunt de les quals constitueix el llibre sagrat anomenat Alcorà. La professió de fe islàmica consisteix no solament en el reconeixement de la submissió (islām) absoluta del creient a l’omnipotència divina, sinó, a més, en un testimoniatge definitiu que integra dins la comunitat musulmana el qui el pronuncia. La fórmula per a expressar-lo es redueix a l’afirmació que “no hi ha altre déu sinó Déu (Al·là) i Mahoma és el seu Profeta”. Un posterior desenvolupament de la revelació, sostinguda i complementada per la sunna i els ḥadīt, ha donat lloc a diverses doctrines (al-Aš'arī, mutazilita, qadarita, etc.), segons que acceptin o no uns dogmes determinats, el més discutit dels quals és el de la predestinació, admesa només entre els ortodoxos sunnites. Més enllà, doncs, de les possibles divergències, l’islamisme inclou tots els moviments sectaris (xiïta, kharigita, etc.).

Els principals dogmes de l’islam són: Déu és etern, transcendent, omnipotent, omnipresent, creador i únic; segons els musulmans, aquesta darrera creença en la unicitat de Déu és el que els distingeix més radicalment de les altres religions (el dogma cristià de la Trinitat és considerat un atemptat a aquesta unicitat). Altres dogmes són la creença en els àngels (com a ministres de Déu), en els ǧinn, en la missió dels profetes (els de l’Antic Testament, Jesús i Mahoma, encarregats de transmetre la voluntat divina, ja rebuda —i deformada— parcialment per jueus i cristians: Mahoma és, doncs, el darrer i el més important de tots els profetes), en la resurrecció i en la vida futura després del judici final. Amb la professió de la fe (šahāda) que ha de repetir-se en els principals moments de la vida del fidel, l'oració, l'almoina, el dejuni del ramadà i el pelegrinatge constitueixen les cinc obligacions canòniques de l’islam (anomenades arkān al-Dīn o ‘pilars de la religió’), bé que determinades sectes (com la kharigita) hi afegeixen la guerra santa (gihad).

L’islam, que no té litúrgia ni classe sacerdotal, és també la llei (šarī'a) que regula la vida religiosa, política, social, domèstica i individual dels fidels ( xara). Paral·lelament a la concepció que és suficient l’estricta observança de la llei, han estat desenvolupats nombrosos corrents místics (com a condició prèvia de tota mística, tanmateix, l'Alcorà recomana diverses pràctiques d’ascesi) que cerquen una unió d’amor amb Déu ( sufisme), amb tendència a l’esoterisme i a l’heterodòxia i sovint influïts per idees hel·lenístiques.