L’islandès actual és tan pròxim al de l’època medieval (feta abstracció d’alguns canvis fonètics que, iniciats vers el segle XII, no foren completats fins al XVIII) que un infant pot llegir sense dificultats insuperables les velles sagues. Les diferències dialectals, d’altra banda, són lleugeres i escasses, principalment d’índole fonètica, entre els parlars del sud i els del nord. Lèxicament, la llengua és d’un purisme extraordinari, fruit de la reacció iniciada a la primeria del segle XIX per bandejar els nombrosos barbarismes que s’hi havien infiltrat. L’alfabet llatí hi és utilitzat des del segle XII, amb l’addició de dos signes: ð, Ð.
m
Lingüística i sociolingüística