Quant a Catalunya, a partir del s XIII, a part els contactes directes in situ, hi hagué relacions culturals, com ho palesa l’existència de diverses traduccions medievals d’obres de Boccaccio, Dant i L.B.Alberti i, així mateix, la influència directa de corrents literaris italians en els escriptors catalans. La impressió que fa, en observar el lèxic, és que, a la darreria del s XIV i durant tot el XV, el català s’obre als italianismes: atillat, artesà, brúixola, carícia, embossada, esquif, macarró i molts més. Són manlleus que pertanyen a totes les esferes del vocabulari; en especial són termes de marina, del comerç, de les arts plàstiques, de la literatura, de la guerra, de la cuina, etc. Cal advertir, però, que l’aportació italiana moderna, especialment forta en el lèxic musical i teatral (òpera, pallasso, etc), no és directa. És un fet, d’altra banda, que molts italianismes del castellà hi han penetrat a través de l’anomenada escala de Italia (Gracián), i per això precisament és a Catalunya on són documentats en època més reculada. Per exemple, mots savis italians del Cortigiano de Castiglione, per als quals Joan Boscà el 1534 no sabé trobar una correspondència en castellà, la tenien en català al s XV i fins i tot abans: defraudar, insídia, estimular, falsificar, entre d’altres.
m
Lingüística i sociolingüística