italoalbanès
| italoalbanesa

f
m
Història
Etnologia

Individu d’un poble d’origen albanès establert a la Itàlia meridional a partir de mitjan s. XV.

El capitost albanès Gjergj Kastriota, més conegut per Skanderbeg, pel seu pacte de vassallatge envers Alfons IV de Catalunya-Aragó, de qui rebia ajuda contra els turcs, donà suport militar al monarca català contra els Anjou a Calàbria. Així s’iniciaren els establiments de colònies albaneses a la Itàlia meridional, sobretot conduïdes per l’albanès Demetri Reres. Els seus fills, amb un altre contingent albanès, es traslladaren a Sicília, on crearen també colònies albaneses. Seguiren posteriorment altres migracions d’albanesos que fugien del jou otomà, fins al darrer quart del s. XVIII. Aquestes colònies italoalbaneses, que creaven nous pobles o en repoblaven d’altres, s’escamparen per Calàbria, la Basilicata i la Pulla i àdhuc fins al Molise, i per la part occidental de Sicília. Malgrat les dificultats, han sobreviscut fins avui i, bé que molts pobles els han perduts, molts d’altres conserven la llengua, el ritu bizantí i els costums albanesos. Són anomenats arbëresh, a diferència dels albanesos d’Albània, dits shqipëtarë. Llur llengua pertany al dialecte meridional de l’albanès, el tosk, i ha produït una literatura molt important (albanès). Els italoalbanesos que conserven la llengua materna són més de 100 000, un 20% dels quals a Sicília i la resta a Calàbria i la Basilicata. Eclesiàsticament estan organitzats en dues diòcesis, de ritu bizantí a Calàbria i a Sicília. Dominats plenament per l’entorn italià, han conegut un ressorgiment interessant al s. XX. Entre altres publicacions, cal destacar la revista Zjarri (‘El foc’), iniciada el 1969.