Fill d’un catedràtic de medicina de la Universitat de Cervera, restà orfe de pare al cap de pocs mesos i fou protegit per Ramon Llàtzer de Dou, del qual més tard publicà una biografia (1885). Estudià gramàtica llatina i retòrica a Igualada i, a partir del 1822, filosofia i dret a Cervera, on obtingué el títol de batxiller en lleis (1829) i de doctor en cànons (1832), i on fou professor del 1832 al 1835. Visqué a Itàlia, com a institutor de dos nebots de Dou, del 1835 al 1839. Més endavant fou catedràtic de retòrica al seminari de Vic. El 1847 ocupà la càtedra de literatura llatina de la Universitat de Barcelona i, el 1852, fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres. Traslladat a la Universitat de Sevilla, aconseguí un altre cop, el 1867, la càtedra d’història de la literatura grega i llatina de Barcelona. El 1879 succeí Bergnes de las Casas en el deganat de la facultat de lletres de Barcelona. Fou jubilat el 1885, i abans de morir passà uns quants mesos com a postulant al monestir de Montserrat. Escriví, per a l’ensenyament, manuals de literatura llatina i grega, reeditats i refets diverses vegades, i defensà la utilitat de la llengua llatina (1847), en la qual publicà uns quants discursos.