Defensava l’abolició de la monarquia, el govern del poble a través de la forma republicana i el sufragi universal, l’abolició de l’aristocràcia, l’educació universal, la separació de l’Església i l’estat, i la distribució igualitària de la riquesa, que concebia estretament associada a la igualtat política. En aquest darrer punt, però, i tot i oposar-se a l’acumulació de riquesa, els principals representants dels jacobins no arribaren a admetre l’abolició de la propietat privada propugnada pels sectors més radicals. La defensa a ultrança de la democràcia formal (utòpica i abstracta) s’encarnava en la “sobirania nacional” i en una noció de “poble” simplificats que afavorien una apropiació d’aquests ideals per part de la minoria dirigent que suposadament n’era dipositària. És per aquest motiu, reforçat pel clima d’agitació i de violència en què es desenvolupà la Revolució Francesa, que els mètodes dels jacobins per a aconseguir i conservar el poder desembocaren en un autoritarisme i en excessos de violència, com els que es posaren de manifest durant el Terror (1793-94), personificat en el seu màxim dirigent, Maximilien Robespierre, i en una concepció de l’estat com a ens omnipotent. Tot i desmantellar-ne l’organització, Napoleó (1804-15) preservà en una mesura important la noció d’estat fort dels jacobins, burocratitzat, jerarquitzat i centralitzat que ha perdurat en la França postrevolucionària.
Més enllà de l’aplicació estricta al període històric en què van sorgir, els termes jacobí i jacobinisme han estat utilitzats per a caracteritzar tendències, corrents, moviments o organitzacions polítics d’una considerable diversitat (sobretot si es té en compte l’èmfasi divers en l’ideari o en els mètodes). Així, han estat qualificats de jacobins els republicans francesos del 1848, els revolucionaris del 1871, els radicals britànics, els demòcrates nord-americans d’A. Jackson i l’ala esquerra del Risorgimento italià (especialment els garibaldins), com també, més modernament, els radicals sud-americans de la fi del segle XIX i el començament del XX, el Partido Radicalsocialista a Espanya i també (amb una considerable controvèrsia) Lenin i els dirigents comunistes de la Revolució Russa, tant per la ideologia radicalment igualitària com pel poder il·limitat atorgat a l’estat i al partit. Actualment (i d’una manera preponderant a Catalunya), els termes jacobinisme i jacobí s’apliquen sobretot a les concepcions polítiques generalment d’esquerra que defensen un estat centralitzat poc o gens respectuós amb l’existència de realitats nacionals, culturals i lingüístiques d’àmbit subestatal, i que defensen l’assimilació total i l’homogeneïtat dels ciutadans i dels territoris.