Jacques Le Goff

(Toló, Provença, 1 de gener de 1924 — París, 1 d'abril de 2014)

Historiador francès.

Especialista en història medieval. Estudià a l’Escola Normal Superior de París. Després d'una estada d’estudis a la Universitat Carles de Praga (1947-48), d’on tornà després del cop que instaurà el comunisme a Txecoslovàquia, fou professor a París i Lilla, i el 1958 ingressà al CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique) de París. El 1960 s’incorporà a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials (EHES), on tingué com a mentor Fernand Braudel i on, des del 1962, ocupà diversos càrrecs a la direcció fins a la jubilació (1977).  Des del 1969 coordinà durant molts anys la revista francesa d’història Annales.

Influït pels iniciadors d’aquesta publicació, Marc Bloch i Henri Pirenne, els seus estudis renovaren la historiografia medieval, des d’una perspectiva antropològica, amb un èmfasi en l’estudi de les mentalitats, especialment de la religió i el simbolisme col·lectiu. Fou també un dels més decidits proponents de les arrels medievals de la identitat europea.

De la seva abundant obra hom pot esmentar Marchands et banquiers du Moyen Âge (1957), Les intellectuels au Moyen Âge (1957), La Civilisation de l’Occident médiéval (1964), Pour un autre Moyen Âge: temps, travail et culture en Occident (1977), La Naissance du purgatoire (1981), L’apogée de la chrétienté (1982), L'imaginaire médiéval (1985), La vieille Europe et la nôtre (1994), Saint Louis (1996), L'Europe est-elle née au Moyen Âge? (2004), À la recherche du temps sacré, Jacques de Voragine et la Légende dorée (2011) i Saint François d'Assise (2013). També és autor d’obres de reflexió historiogràfica, com ara Histoire et Mémoire (1988) o Faut-il vraiment découper l'histoire en tranches? (2014).

Doctor honoris causa per diverses universitats, fou guardonat, entre d’altres, amb el Grand Prix National d’Histoire (1987), la Medalla d’Or del CNRS (1991) i el títol de Commandeur des Arts et des Lettres (1997).