Situació i presentació
Limita amb els municipis de Garrigoles (N), Verges (E), Foixà (S) i Colomers (W). Jafre, escrit Jafare, Jaffare, Jafiro i Jafero al segle XIII, és l’únic topònim aràbic que Joan Coromines assenyala a l’Empordà, però altres investigadors el consideren derivat d’un nom personal germànic.
El terme té sectors planers, de terres al·luvials, sobretot al SW i també al SE. En la seva major part comprèn, però, terrenys suaument ondulats pels primers contraforts de les serres que marquen l’interfluvi entre el Ter i el Fluvià. El rec del Molí travessa el sector meridional, gairebé paral·lel i a molt poca distància del Ter. Hi ha també algunes minses torrenteres, com la riera de les Bruixes. Per l’extrem S del poble passa la carretera local de Verges a Colomers.
La població i l’economia
La població (jafrencs) del terme augmentà durant la primera meitat del segle XIX (573 h el 1857), però disminuí considerablement a la segona meitat a causa de la crisi agrària (473 h el 1900). Hi hagué després una recuperació (561 h el 1930), que es deturà amb la postguerra i l’èxode vers les ciutats; així, les xifres assenyalen una constant pèrdua de població i un lleuger creixement vers el 2000: 350 h el 1990, 340 h el 1996, 339 h el 2001 i 377 h el 2005.
Pel que fa a l’agricultura, el rec del Molí, amb aigües provinents del Ter, ha permès una zona de regadius dedicada als arbres fruiters (pomeres i presseguers), al farratge i a les hortalisses. Al secà hom planta, principalment, cereals, farratge i blat de moro. Molts dels antics olivars han estat arrencats. A la part septentrional del terme —plantat de vinyes fins al segle XIX— hi ha alguna petita clapa de bosc esclarissat de pins i alzines i uns pocs espais erms, amb matollar. Una font de riquesa important per a la població és la ramaderia, principalment porcina.
Les indústries derivades de l’activitat agrícola i ramadera han tingut un increment considerable, sobretot gràcies a la creació, per part d’un grup de ramaders, d’una fàbrica de pinsos de considerable envergadura que fa arribar els seus productes a nombroses comarques. Hi ha també un molí fariner i algunes petites indústries que es dediquen a materials de construcció.
El poble de Jafre
El poble de Jafre, en un replà a 44 m d’altitud, 0,5 km al N del Ter, presenta un nucli compacte (386 h el 2006) entorn del castell i de l’església, que s’allargassa vers el S amb carrers estrets i llargs, fins a depassar la carretera, on també hi ha un reduït eixample modern. Molts edificis tenen llindes amb dates dels segles XVII i XVIII i altres elements de la mateixa època. L’església parroquial de Sant Martí de Jafre és esmentada al segle XIII. És un edifici gran, d’una nau amb capelles laterals i absis poligonal, construït entre el 1739 i el 1770 aprofitant algun mur del castell veí que encara era ferm. El 1771 s’hi afegí una capella i la sagristia. La portada del frontis, amb un relleu molt ingenu amb l’escena de sant Martí partint la seva capa amb un pobre, duu la data del 1825. L’alt campanar, octagonal amb arcs apuntats, s’aixecà el 1819 (hom diu que es fet d’alls perquè per pagar les despeses de la construcció els propietaris cediren terres on es plantaren alls). Del castell de Jafre, que albergà el llinatge del mateix nom, hi ha algun vestigi al costat nord de l’església. El més notable és un alt fragment de llenç de carreuada que serveix de façana al casalot que ocupa part de l’indret de la fortalesa.
En el poble es destaquen les cases pairals de dues famílies que hi tingueren molta preeminència i que, en certs moments, foren antagòniques: Can Pou i Can Ric. Ambdues, al sector sud del carrer Major, són edificis molt grans, amb elements dels segles XVII i XVIII. A l’extrem SE, una mica separada del nucli habitat, hi ha una creu de terme del segle XVII, que ostenta l’emblema de la casa Pou, en relleu.
Font de la Fontsanta
JoMV
El santuari de la Fontsanta, dedicat a la Mare de Déu de Gràcia, és a la part baixa del poble, prop de la carretera. Es construí al segle XV al costat de la font dels horts de Maria, les aigües de la qual hom creia miraculoses des que Miquel Castelló, pagès del lloc, afirmà haver rebut un avís sobrenatural (novembre del 1460). L’anomenada del lloc s’estengué amb rapidesa i aviat hi acudí gent d’arreu del país, de manera que Jafre es convertí en una mena de Lorda del segle XV. L’edifici consta de la capella, al centre, emmarcada per dos cossos laterals amb dependències i un atri davant la façana. El conjunt es cobreix amb una sola teulada de doble pendent. La capella, coberta amb volta de canó, té una capçalera poligonal reformada en part el 1880, quan també es construí una sagristia. La porta és adovellada i al seu costat hi ha una pica d’aigua beneita barroca, de jaspi, amb l’escut dels Pou. La imatge de la Verge és moderna, com el cambril. La primitiva, que era una talla de xiprer, goticorenaixentista, fou destruïda el 1936 (en queda només el cap). Els elements més antics del santuari es van descobrir a l’atri durant la restauració: al subsol de la sagristia s’han localitzat possibles restes de les primitives piscines. La font és a migdia del santuari, en un espai que ha estat enjardinat. La fama de la Fontsanta s’anà esllanguint des del segle XVIII i es convertí en un simple santuari comarcal. Fins entrat el segle XX era tradicional que, després de la sega, les famílies pageses anessin al santuari amb els carros enramats. S’hi anava també a demanar pluja quan convenia i s’hi feien romiatges el 25 de març i el dilluns de quinquagèsima. L’aplec principal, que encara se celebra, és el 8 de setembre. La Fontsanta ha donat nom a una urbanització incorporada dins el poble. Pel que fa a les celebracions, cal destacar la festa major, per l’11 de novembre, festivitat de sant Martí, el Carnaval amb dinar popular i la cavalcada de Reis.
Altres indrets del terme
Al veïnat de la Salvetat, a menys d’1 km al S del poble, hi ha l’esglesiola de Sant Antoni de la Salvetat, que ja existia el 1637. És de planta rectangular i serveix de magatzem. Tenia dret de refugi, com indica el nom del lloc, i la seva confraria fou important entre els pobles de la rodalia. El Mas Roig o Can Terrers, a tocar de la capella, és del segle XVI; té obertures decorades, goticorenaixentistes. El Mas de la Salvetat, al costat de l’anterior, és un gran casal del segle XVII. El Molí de Jafre és un edifici del segle XVIII, a ponent de la Salvetat, sota el cingle i a pocs metres del Ter. El rec del Molí encara fa funcionar els seus vells artefactes.
Uns 500 m al NE de Jafre, prop del veïnat dels Masos, hi ha el Mas Seguer. La part principal de l’edifici és dels segles XVI i XVII. A la façana es destaca el portal adovellat i dues finestres renaixentistes amb relleus populars. Al NW del casal queden vestigis d’una torre de fortificació medieval o més antiga. Dins el terme de Jafre s’han fet troballes d’objectes del Paleolític que es poden relacionar amb les del massís del Montgrí.
La història
El lloc de Iafar és documentat el 983 i esmentat el 1017 en una butlla del papa Benet VIII que confirma la propietat d’unes terres que hi tenia el monestir de Banyoles. Altres cenobis hi foren, però, més preponderants. El 1228 el comte Hug d’Empúries va fer donació a l’abat d’Amer de la jurisdicció de Jafre. El 1243 el prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles feu un establiment dels drets que tenia sobre la parròquia de Jafre, dels quals hi ha altres notícies dels anys 1277 i 1281. Del llinatge dels Jafre, senyors del castell d’aquest nom, hi ha dades des del 1243 fins al segle XVII. Al segle XIV el lloc pertanyia a la baronia de Verges. El 1462 hi hagué una acció dels pagesos (amb motiu de la guerra contra Joan II), en què degollaren 30 francesos a la rodalia; sembla que la reina Joana hagué de permetre que, en represàlia, fossin penjades 30 persones. Al segle XVII Jafre formava part de la batllia reial de Verges.