El 1847 aparegué el seu poema èpic Toldi, on creà un tipus popular que podia simbolitzar la personalitat hongaresa, i el qual li valgué l’amistat de S. Petofi. Més tard el completà amb Toldi estéje (‘El vespre de Toldi’, 1854) i Toldi szerelme (‘L’amor de Toldi’, 1879). Fracassada la guerra d’independència de 1848-49, escriví A nagyidai cigányok (‘Els zíngars de Nagyida’, 1852), sàtira amarga de les causes de l’esfondrament nacional. Tingué dos períodes destacats: el de les balades, escrites entre 1851 i 60, representacions mestrívoles del mecanisme psicològic del remordiment, i el dels poemes de la vellesa, que revelen la riquesa sorprenent de la intimitat d’un poeta de vocació èpica. El seu realisme idiomàtic i el seu vast lèxic atenyeren el punt màxim amb Buda halála (‘La mort de Buda’, 1864), epopeia que narra les lluites dinàstiques que portaren Àtila al tron dels huns. Féu excel·lents traduccions de Shakespeare i d’Aristòfanes.