jardí

jardín (es), garden (en)
m
Jardineria

Jardí del palau de Schönbrunn, a Vienna

© Fototeca.cat - F. Gomà

Espai de terreny delimitat, ordenat i plantat amb vegetals plaents (a diferència del jardí agrícola, que té vegetals productius) que hom destina a esbarjo dels estadants d’un habitatge (jardí privat) o de tot un veïnatge (jardí públic).

En països secs, el jardí segueix la tradició de l’oasi i del clos protegit amb parets de l’ambient exterior, més o menys desèrtic. Als països nòrdics, la noció de jardí arrenca de la clariana al mig del bosc ombriu. El primer és propi de l’Àsia Menor i de les regions mediterrànies i originà el jardí sumeri, l’egipci, el persa, el grec i el romà. Roma el difongué per la Mediterrània, on posteriorment el jardí àrab tornà a portar la influència sassànida. Aquest jardí, dels sumeris i dels egipcis ençà, és geomètric. Dominà l’antiguitat i l’edat mitjana, i des del Renaixement produí el jardí italià, i després el francès, bé que aquest obeeix també a influències nòrdiques (A.Le Nôtre, a Versalles i en altres parcs, convertí el bosc en bosquets disposats geomètricament al voltant d’una clariana en forma de parterre, també geometritzada). Al s. XVIII, W.Kent, jardiner anglès, despullà el bosc i la clariana de tota forma geomètrica, i per influència del jardí xinès i japonès creà el jardí de paisatge, que aviat fou adoptat universalment; aquest després degenerà en l’anomenat jardí mixt, amb una part natural i una part geomètrica. Al començament del s. XX, l’estil geomètric revisqué en els jardins petits, mentre que el de paisatge predominà als grans parcs.

Als Països Catalans, els jardins medievals eren geomètrics, amb força elements construïts, amb murs, un safareig i emparrats; sovint molt simples, eren instal·lats al costat de les masies. A l’edat moderna aparegué la influència italiana, molt remarcable a Mallorca (jardí Raixa). A Barcelona, les influències italiana i francesa donen el Jardí del Laberint i la sèrie de jardins neoclàssics (Can Glòria, Can Gomis, etc). A València hom troba el jardí de Monforte. Els jardins públics del s. XIX (parc de la Ciutadella de Barcelona, Vivers de València, etc) són fets en l’estil mixt. Des del 1915 Forestier aportà una nova versió del jardí geomètric, l’exemple de la qual aviat es difongué per Catalunya. Vers el 1925 aparegueren a Barcelona els primers exemples del jardí de paisatge, en versió llatina (plaça de Francesc Macià), que féu escola, fins al punt que, actualment, el jardí geomètric ha restat marginat.