Vida i obra
El 1892 publicà els primers assaigs a L’Avenç i, l’any següent, fou ja el principal animador de la revista. Situat entre l’anarquisme intel·lectual de la fi de segle, influït sobretot per Nietzsche i Ibsen, i les actituds dels ateneus obrers; individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters del modernisme al darrer decenni del segle XIX.
S’exilià el 1897 i, establert a París, la seva influència minvà, malgrat els escàndols que provocaren les seves conferències a l’Ateneu Barcelonès. Des del 1898 col·laborà a Catalònia i a La Revista Blanca de Madrid, i des del 1906, a El Poble Català. Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’El Diluvio i col·laborà a la premsa aliadòfila. El 1918 publicà Ecos de la tragedia. És autor també de dos drames d’influència ibseniana: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902).
Bibliografia
- Jardí, E. (1985): Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa. Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech. Barcelona, Curial.
- Marfany, J.Ll. (1969): “Pròleg”, dins Brossa, J.: Regeneracionisme i Modernisme. Barcelona, Edicions 62, p. 5-12.
- Marfany, J.Ll. (1986): “Jaume Brossa: algunes dades noves”. Els Marges, 35, p. 55-75.
- Marfany, J.Ll. (1989): “Jaume Massó i Torrents i Jaume Brossa: L’Avenç el 1893”. L’Avenç, 125, p. 22-25.
- Siguán, M. (1990): La recepción de Ibsen y Hauptmann en el Modernismo catalán. Barcelona, PPU, p. 222-228.