Cursà estudis de filosofia i de criminologia, que no acabà, i aprofundí de manera autodidàctica en el coneixement de les institucions d’ordre públic i el seu funcionament. Fou un dels fundadors més joves del PSC-Reagrupament i passà posteriorment al PSC-PSOE. Fou tinent d’alcalde responsable de l’àrea de seguretat durant el primer mandat de l’alcalde Joaquim Nadal (1979-83), i les seves mesures de professionalització i d’adaptació al nou règim democràtic de la policia municipal de Girona foren un exemple per a moltes corporacions locals i inspiradores del model de seguretat català, al qual contribuí amb la creació d’una escola de policia, precedent de l’actual Escola de Policia de Catalunya.
L’any 1986, amb motiu del referèndum de permanència a l’OTAN, abandonà el PSC i posteriorment es dedicà a l’anàlisi i la formació en seguretat. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) fou designat responsable de planificació de la Comissió de Seguretat. Entre altres càrrecs, fou també director de l’únic postgrau a l’Estat espanyol sobre polítiques públiques de seguretat per la Universitat Oberta de Catalunya, i participà en un programa de les Nacions Unides per al desenvolupament sobre seguretat ciutadana.
Fou editor de la revista en-línia Seguretat Sostenible (2000-07) i publicà, entre altres, Democràcia i policia (1983), La policia del Quebec: un model per a Catalunya? (1987), Gestión de la seguridad ciudadana (1998), Temeraris atemorits: l’obsessió contemporània per la seguretat (2007), El rei nu: una anàlisi de la (in)seguretat ciutadana (2010) i Un món insegur: la seguretat en la societat del risc (2011).