Vida i obra
D’origen humil, estudià al Seminari de Vic i al Reial Col·legi de Sant Carles, agregat a la Universitat de Cervera, on es llicencià (1833) i es doctorà en teologia (1835). Fou ordenat de sacerdot a Vic (1834), on ensenyà matemàtiques i s’interessà per la literatura. Durant la seva estada a Barcelona (1841-44), orientà les seves preferències cap a l’apologètica i la sociologia: la primera, desenvolupada en opuscles i en llibres sistemàtics i, la segona, en articles i assaigs publicats en les revistes barcelonines La Religión, La Civilización (1841-43) —fundada per ell en col·laboració amb J. Roca i Cornet i amb J.M. Ferrer i Subirana—, i La Sociedad (1843-44), redactada íntegrament per ell.
Com a apologista, es donà a conèixer arreu d’Espanya amb els opuscles Reflexiones sobre el celibato (Madrid 1839), Observaciones sobre los bienes del clero (Vic 1840; Barcelona 1840); els més populars La religión demostrada al alcance de los niños (1841) i Conversa d’un pagès de la muntanya sobre lo papa (1842), i Cartas a un escéptico en materia de religión (Barcelona el 1846), publicat quan Balmes residia ja a Madrid. A Europa es donà a conèixer sobretot amb El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (Barcelona 1842-44), sovint reeditat i traduït al francès, a l’alemany i a l’italià, una obra polèmica tant per la seva vessant apologètica de defensa del cristianisme, com de l'explicació de l'evolució històrica de les idees socials.
Encapçalà una escola apologètica catalana fundada conjuntament amb els seus col·laboradors a la revista La Civilización, i per Joaquim Rubió i Ors i els baleàrics Tomàs Aguiló i Josep M. Quadrado, entre d'altres. Tots ells seguien la línia dels apologistes francesos, amb molts dels quals —Ozanam, Lacordaire, Montalembert, Dupanloup— Balmes mantingué una correspondència freqüent i una amistat personal arran dels seus tres viatges que feu a París.
Ell, que s’havia abocat als problemes socials de Catalunya, durant el seu viatge a París i a Londres d’abril-desembre del 1842, copsà tota la importància de les noves ideologies socials. El 1844 dedicà a aquest tema set articles aguts —cal remarcar la confrontació entre Robert Owen i Thomas More— en els quals l’aspecte antireligiós dels nous corrents no li impedeix de veure-hi «un tema digne de la meditació de tots els homes que pensen i que estimen la humanitat». Balmes, acomodant una expressió de Francis Hutcheson, expressa així el seu ideal social: procurar la major intel·ligència, la major moralitat i el major benestar possibles per al major nombre d’homes possible.
Els escrits polítics de Balmes començaren a Barcelona amb les Consideraciones políticas sobre la situación de España (1840) i amb una sèrie d’articles sobre Catalunya, a la qual desaconsellava tant el separatisme com la vinculació amb qualsevol dels partits polítics del temps.
Establert a Madrid entre 1844 i 1848, per tal d’influir més directament en la política espanyola, alternà els escrits polítics amb els filosòfics. A través del seu periòdic El Pensamiento de la Nación, publicat a Madrid, seguia amatent el curs de tota la política europea i proposava una política espanyola de la qual el matrimoni d’Isabel II amb el comte de Montemolín (el Carles VI dels carlins) no era tant un fi com un primer pas per a la pacificació del país, condició indispensable per a una política de veritable llibertat.
Durant aquests anys publicà El criterio (Barcelona 1845), escrit dos anys abans, i les seves Filosofía fundamental (1846) i Filosofía elemental (1847). En la primera d’elles, més personal, completada a París l’any 1845, estudià els problemes bàsics de la gnoseologia, de la psicologia i de la metafísica; feu conèixer, tot i separar-se’n, el criticisme i l’idealisme alemanys i renovellà l’escolasticisme eclèctic del segle XVIII, tant el de Cervera com el de Claude Buffier, conegut aquest a través de la nova filosofia cristiana de Lovaina. Com que també la filosofia escocesa del sentit comú (Thomas Reid i William Hamilton) entronca amb Buffier, d’ací les coincidències parcials de la filosofia balmesiana amb la de Martí d’Eixalà i de Llorens i Barba, influïts directament per Hamilton.
En les reformes polítiques de Pius IX veié una coincidència amb el seu propi pensament; per això les defensà amb tant de coratge en el seu opuscle Pío IX (1847). La malvolent reacció de molts catòlics espanyols contra l’autor, n’accelerà la prematura mort, víctima tant de les hemoptisis com dels seus ideals polítics.
Jaume Balmes i la historiografia
Balmes no fou un historiador en el sentit estricte de la paraula, però feu importants aportacions historiogràfiques sobre el seu temps, observacions sobre la història com a via de coneixement i reflexions sobre la feina i l’objectivitat dels historiadors.
Les seves opinions respecte a la història es troben disperses en diversos opuscles, llibres i articles a les revistes La Civilización, La Sociedad i el Pensamiento de la Nación, de Madrid, òrgan de la fracció vilumista, la més conservadora del moderantisme espanyol de l’època.
El 1840 publicà Consideraciones políticas sobre la situación de España, i entre el 1842 i el 1844, els quatre volums d’El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea, resposta a la Histoire générale de la civilisation en Europe, de François Guizot. Guizot escriví una història ideològica, molts punts de la qual han estat o depassats o precisats per la historiografia posterior: protestantisme i Contrareforma, catolicisme i absolutisme, Il·lustració i liberalisme. Balmes, amb un bagatge històric més elemental, feu una obra d’apologètica polèmica, igualment superada posteirorment en molts aspectes. Per contrast, cal remarcar la prevenció radical de Guizot davant el socialisme naixent i l’actitud, si no de simpatia, sí d’expectatiu interès, de Balmes envers les noves idees socials.
Balmes feu també d’historiador en diversos treballs biogràfics sobre Espartero, O’Connell, Mariana, Newman, Pius IX. De fet, Balmes considerà l’estudi de la història útil i necessari, però es mostrà molt caut amb els llibres d’història. En El Criterio (1846), potser la seva obra més coneguda, donà una sèrie de recomanacions per a la lectura d’aquesta mena de llibres. Recomanà distingir entre la informació certa i la probablement falsa, alertant contra la possible parcialitat dels historiadors, especialment si havien estat part implicada en els fets o no pertanyien a l’època estudiada. Aconsellà conèixer la trajectòria i la personalitat de l’historiador abans de llegir-ne l’obra. Balmes tenia molt clar que calia contextualitzar els llibres d’història. Per a ell era molt important establir la veracitat dels fets i, en aquest sentit, s’apartà de la tendència historicopoètica de molts historiadors romàntics.
No li interessava, però, la història superficial, eixorca, dedicada solament als fets dinàstics o polítics, ja que cercava la història dels individus i les seves idees: la de la vida interior dels pobles i l’evolució de la humanitat. Segons el seu parer, calia analitzar la situació material i moral del poble objecte d’estudi, i també la intel·lectual. Hipercrític i desconfiat, recomanà al lector adreçar-se directament a les fonts primàries per arribar a una visió fidel i propera de la realitat. De fet, Balmes desconfiava de l’historiador com a intèrpret del passat, fins i tot dels més minuciosos. A aquesta desconfiança cal afegir-hi la seva constatació que la major part dels treballs que aprofundien en la filosofia de la història en aquells moments eren obra d’autors protestants o escèptics, com Guizot, amb un gran nombre d’errors d’apreciació, segons ell, respecte de l’Església Catòlica.
Balmes considerà que la filosofia de la història havia de donar la clau per a comprendre l’esperit d’una època, que havia de permetre fer-se una idea clara i fidel del seu caràcter, i aprofundir en les causes dels fets; però, malgrat el seu racionalisme, la interpretació darrera de l’autor fou inequívocament providencialista: la providència de Déu és la primera causa, la darrera raó i la suprema llei de la filosofia de la història. Malgrat tot, el providencialisme balmesià no nega la llibertat humana, però en fixa el fi.
Obra literària
L’obra literària de creació és reduïda: hi destaquen els poemes, que començà a publicar al diari La Paz (1838) i que Joaquim Roca i Cornet, segurament, recollí a Poesías póstumas (1849): inclou traduccions, entre les quals la traducció d’una bona part de l’art poètica d’Horaci, i de poemets de Juvenal, Boileau i Florian; temes convencionals propis de la tradició literària il·lustrada i algun poema de tímida influència romàntica (El sueño del poeta, El genio, Las ruinas); i poesia religiosa, amb quatre traduccions de fragments bíblics i d’himnes eclesiàstics, un dels quals, Jesu, Corona virginum, en llengua catalana. L'escrit Conversa d’un pagès de la muntanya sobre lo papa (1842), interessant per la seva data primerenca, té el valor d'estar escrit en català com a llengua íntima, en la qual redactà els seus tres testaments hològrafs.
L’únic poema original en llengua catalana, A don Valentí Llorer, del 1844, no es publicà fins molts anys després, segurament pel seu caràcter privat i el to festiu, que alhora n’explica la llengua. Deixà només alguns capítols del que havia de ser una extensa novel·la d’història contemporània, Un monje y un proscrito, concebuda per instigació d’Antoni M. Claret com a rèplica moralitzadora de les novel·les franceses de moda en aquells moments.
Temptejà també l’article literari o d’interès literari (“El catalán montañés”, “Un castillo y una ciudad o sea diálogo entre Montjuich y Barcelona”, “Instituto Histórico de París”) i al discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres, sobre “La originalidad”, exposà la seva concepció de la literatura com a escola de moralització i com a expressió de la societat.
Considerà fora de lloc la defensa a ultrança dels procediments imitatius de la literatura de tradició clàssica i, tot i rebutjar-ne els «excessos», valorà el romanticisme com una conseqüència normal i desitjable de les noves necessitats socials.
Entre la seva bibliografia cal destacar: Pío IX (1850) i Escritos póstumos del Dr. D. Jaime Balmes (1850).
Bibliografia
- Batllori, M.: “Balmes, sempre més disputat que discutit”, Orientacions i recerques. Segles XII-XX, Curial Edicions Catalanes / PAM, Barcelona 1983, p. 107-127.
- Casanovas, P.I.: Balmes. La seva vida, el seu temps, les seves obres, 3 vol., Biblioteca Balmes, Barcelona 1932.
- Colomer, E.: “Vers una nova imatge de Balmes”. Ausa, 140/141,1998, p. 7-22.
- Diversos autors: Jaume Balmes 1810-1848. Cent-cinquantè aniversari 1998. Vic, Ajuntament, 1998.
- Fradera, J.M.: : “Pròleg”, dins Balmes, Jaume: Escrits sobre Catalunya. Vic, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives / Eumo, 1996.
- Fradera, J.M.: Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica. Vic, Eumo, 1998.
- Guillamet, J.: “Aportació de Jaume Balmes, Pere Mata i Abdó Terradas a la periodística catalana”. Periodística, 5, 1992, p. 65-75.
- Martí, C.: “Jaume Balmes: entre la reacció i la revolució”, a ARTAL, F. et al.: El pensament català del segle XVIII i mitjan segle XIX, Edicions 62, Barcelona 1988, p. 57-74.
- Roca i Cornet, J.: Una palabra sobre el doctor D. Jaime Balmes presbítero, considerado en sus estudios, como historiador y como literato, Imprenta de José Tauló, Barcelona, 1849.