Fill d’Antoni del Pozzo (niçard, oriünd d’Alessandria, al Piemont) i de Praxedis Berard i Caulelles. El pare obtingué un privilegi de franquesa a Mallorca el 1490. Jaume, tot i ésser incardinat a la diòcesi de Niça, era recordat, ja en vida seva, com a nat i criat a Mallorca, on posseí diferents beneficis eclesiàstics.
Doctor en ambdós drets (sembla que per la Universitat de Bolonya), s’establí a Roma, on fou quinze anys auditor de la Rota, i finalment degà d’aquest tribunal. El seu volum de Decisiones (Lió, 1583) dóna un alt testimoni de la seva ciència jurídica. El 1550 Juli III el nomenà arquebisbe de Bari, diòcesi que ni tan sols visità, i que renuncià, el 1562, a favor del seu nebot Antoni del Pozzo, niçard.
Si l’absentisme i el nepotisme el fan encara un prelat del Renaixement, la seva vida privada exemplar, la seva sòlida cultura eclesiàstica, la seva participació immediata, des de Roma, en la preparació del concili de Trento, i el suport donat als nous ordes reformadors —particularment al fundat per Ignasi de Loiola, essent-ne mitjancer Jeroni Nadal—, el col·loquen entre els alts prelats que afavoriren la reforma catòlica.
Creat cardenal per Juli III el 1551, en els conclaves dels anys 1555 i 1559 aconseguí molts vots per a la tiara pontifícia, a causa del seu prestigi personal i del fet que, tot i pertànyer al grup dels cardenals imperials, el seu origen niçard l’acostava al grup francès. Exercí alts càrrecs curials i delicades comandes durant els pontificats de Juli III, Marcel II, Pau IV i Pius IV. Aquest, el 1561, el nomenà un dels seus legats per a les darreres sessions del concili de Trento, però la salut i l’edat li impediren d’anar-hi. És sebollit a Santa Maria sopra Minerva, a Roma.