Vida i obra
Fou probablement net de Bernat Safont, mestre racional de la ciutat. Es casà amb Joana (morta el 1471) i tingué una filla, de nom Isabel, que es casà en primeres núpcies (1466) amb Miquel Rosseta, d’Igualada, i en segones (1471), amb Miquel Rovira. Havia estat escrivent de la casa de la ciutat des del 1436 i el 1440 passà al servei de la Generalitat com a adjunt de Pere Torró, ajudant segon de l’escrivania major. Al començament del 1450 hom l’anomena ja notari.
Pertanyé al grup socialment més elevat de la Barcelona del segle XV, representat pels alts funcionaris de l’administració municipal i els mercaders. Aquest fet i les relacions familiars determinaren molt la seva adscripció política al partit bigaire barceloní i, en conseqüència, l’oposaren al governador Galceran de Requesens i la seva política probuscaire. Fou poc simpatitzant amb el rei Alfons IV el Magnànim, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i a l’infant Joan, després rei, i fervent addicte al príncep de Viana. Fou profundament lleial a la institució que servia i s’identificà ideològicament amb els seus representants. Precisament, a causa d’això fou detingut amb el crit de «muyren els traïdors» i confinat (11 d’agost de 1456) a la presó del veguer; el vespre del 17 del mateix mes en fou alliberat, a instàncies dels diputats, pel lloctinent Joan de Navarra.
És autor de quasi totes les notícies del Dietari de la Diputació del General o de la Generalitat entre el 1454 i el 1472. Hi posà senyals corresponents a notícies anteriors des del 1412, i hi feu intercalacions des del 1414. Hi dibuixà il·lustracions. Tot i destacar per haver trobat la manera de convertir els Dietaris de la Diputació del General –meres i avorrides relacions administratives de caràcter intern– en apassionants cròniques històriques, també fou remarcable el seu vessant poètic, emmarcat en el cercle cultural de l’escola de la Gaia Ciència, dominada per la preocupació i el convencionalisme d’unes formes que escapçaven les ales a tot impuls creador. En aquest sentit, formà part del grup de funcionaris de l’administració barcelonina del segle XV, principalment escrivans i notaris, que, a banda de la seva tasca professional, cultivaven les lletres, especialment la poesia. Fou coronat al certamen poètic de la Gaia Ciència (1458) i se’n conserven dues poesies breus: la primera és una resposta a la cobla amb tornada «Enamorats qui teniu prim sentit», de Lleonard de Sors, i la segona és una cobla amb tornada de temàtica escatològica.
Bon narrador, posà molta passió en la seva prosa. La seva obra històrica, a més dels Dietaris oficials, se centrà en l’elaboració del Dietari o llibre de jornades, en lo qual són continuats molts actes dignes de memòria seguits en lo Principat de Cathalunya, del any MCCCCXI ençà (1411-84), títol amb què l’autor anomenà la seva crònica, tot i que al final del segle XVI fou intitulada Dietari de las turbasions del tems del rey don Joan que en Catallunya foren, comensant al primer de jener MCCCCXIIII. D’aquesta mateixa època data l’obra atribuïda explícitament a Safont: Fet y escrit lo propdit dietari per mà d’en Jaume Safont, notari, que a càrrech tenia aportar y escriure lo dietari de la Casa de la Diputació y General de Catalunya. El Dietari o llibre de jornades que, tot i enregistrar fonamentalment els mateixos fets que els Dietaris oficials, constituí una obra més personal, influïda per les seves idees de bigaire convençut, en la qual afegí judicis propis i notícies familiars, allargant-ne la redacció. La Diputació del General, mitjançant l’Escrivania Major, duia un registre on s’anotaven els desplaçaments dels responsables i altres oficials i funcionaris amb la finalitat administrativa de calcular els corresponents salaris que havien de percebre els treballadors de l’entitat o el pagament de les dietes per comissions o encàrrecs fora de la seu. Per això, els primers Dietaris recullen les preses de possessió de diputats i oïdors i el nomenament d’escrivans, regents, ajudants, porters, etc., així com les dates dels seus cessaments o defuncions. Essent de tanta transcendència econòmica, la redacció d’aquest registre competia al responsable de l’escrivania, tot i que sovint era substituït per algun dels notaris ajudants. Des de la mort (1454) de l’escrivà major Bernat Noves, Safont inicià la seva col·laboració en els Dietaris i n’esdevingué el principal redactor (1454-72), i els convertí en un registre mixt, entre administratiu i històric, on afegia aquells esdeveniments considerats dignes de servar-ne la memòria. El cronista seguí el model existent a la Casa de la Ciutat, especialment el Manual de Novells Ardits, que conegué mentre treballava a les oficines municipals (1436-39).
En la seva crònica personal tingué la intenció de confeccionar un memorial sobre la guerra civil catalana del segle XV, atès que hi figuren la major part de les anotacions amb els assentaments més llargs i densos, però en realitat no volgué fer una veritable història d’aquest esdeveniment; les notícies precedents i posteriors a aquests fets, els aspectes costumistes de la Barcelona medieval i les notícies familiars devien respondre a la seva curiositat històrica i a la seva personalitat meticulosa. Des del principi, l’autor pren partit per la causa de la terra i, per consegüent, es presenta al llarg de la narració com un antijoanista obstinat, alegrant-se quan narra accions bèl·liques favorables al país i mostrant tristesa per les guanyades pel monarca; hi destaca la crueltat desplegada contra els vençuts.
Els manuscrits oficials dels Dietaris de la Diputació del General es troben dipositats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i el del Dietari o llibre de jornades, a la Biblioteca Nacional de Catalunya (còdex, núm. 978). Fou adquirit (1928) per l’Institut d’Estudis Catalans, juntament amb altres manuscrits, al llibreter madrileny Bernardo Pereira Borrajo; havia format part de la biblioteca de Jerónimo Zurita i, posteriorment, de la del comte de Campomanes. Relligat en pergamí, consta de 154 folis de paper sense filigranes; el text del memorial està entre els folis 3r i 147v. Per un error de relligadura, el títol original apareix actualment al foli 71. Al llom del manuscrit, amb escriptura probablement del final del segle XVI, s’hi troba la identificació Dietari de les torbacions de Catalunya. La composició interna del text és feta a línia tirada, sobre la base d’assentaments curts que, fins el 1453, no ultrapassen la pàgina. Des d’aleshores, les notícies ja són enregistrades a cavall d’una pàgina i l’altra. La lletra és autògrafa de l’autor, com també les il·lustracions que sovint acompanyen al marge els assentaments, com un element mnemotècnic. Normalment, cada assentament és precedit d’un resum del seu contingut, també marginal i molt curt. Amb certa freqüència, apareixen cancel·lacions i afegits de la mateixa mà del cronista, preocupat per la pulcritud de la seva prosa i per la veracitat de les notícies recollides.
La seva crònica personal fou ben coneguda en els ambients literaris de la Barcelona dels segles XVI i XVII, i se’n feren diverses còpies i resums. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona se’n conserven quatre: el número 20 (folis 1r i 148v) conté els assentaments entre l’11 de febrer de 1414 (coronació de Ferran I a Saragossa) i el 8 de novembre de 1484 (predicació de la croada contra Granada); el número 22 (folis 1r i 11è) recull fragmentàriament alguns dels episodis més interessants entre l’11 de febrer de 1414 i el 12 de desembre de 1453; els altres manuscrits són els números 99 i 142. Tot i això, la historiografia tradicional se n’ha servit molt poc, d’aquesta font. Zurita la tingué a mà quan redactà els seus Anales de Aragón i n’utilitzà algunes de les notícies recollides al memorial. Jaume Vicens i Vives no semblava conèixer-la quan, en Fer-ran II i la Ciutat de Barcelona (1936), es lamentava que no hi hagués cap llibre de l’època que enregistrés l’emoció popular per l’entrada de la reina Isabel a Barcelona (juliol del 1481); una vivacitat que sí que s’observa en la crònica personal de Safont. Normalment, les notícies safontines usades pels historiadors (A. Rovira i Virgili, Santiago Sobrequés i Vidal, Núria Coll i Julià) procedien dels seus Dietaris oficials, editats per Marina Mitjà (Dietari de la Diputació del General de Catalunya. 1454 a 1472, Per Jacme Safont, 1950), però no tenien en compte la seva crònica personal. Ara bé, això ha canviat especialment després de l’edició (1992) del Dietari o llibre de jornades (1411-1484) de Jaume Safont, a cura de Josep Maria Sans i Travé. Altres edicions de les seves obres són les de Josep Coroleu (Dietarios de la Generalidad de Cataluña, 1889) i la de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Dietari de la Deputació del General de Cathalunya, 1974-79, 2 vol.). El 1994 la Generalitat de Catalunya inicià l’edició de tot el conjunt dels dietaris.
La seva personalitat fou descoberta per Josep Calmette partint d’una anotació del 1464 del Dietari oficial. En aquest, el precedeix Bernat Noves i el segueix Antoni Llombard. Dins el seu període intervenen també aquest darrer, Bartomeu Sallent i Marc Bosquets.
Bibliografia
- Batlle, C. (1973): La crisis social y económica de Barcelona de mediados del siglo XV. Barcelona, CSIC, Institución Milá y Fontanals, Departamento de Estudios Medievales.
- Coll, N. (1953): Doña Juana Enríquez, Lugarteniente Real en Cataluña: 1461-1468. Madrid, CSIC, Patronato Marcelino Menéndez Pelayo.
- Mitjà, M. (ed.) (1950): Dietari de la Diputació del General de Catalunya de 1454 a 1472. Barcelona.
- Sans i Travé, J.M. (ed.)(1992): Safont, J.: Dietari o llibre de jornades (1411-1484). Barcelona, Fundació Noguera.