Vida i obra
Fill d’un comerciant, inicià estudis de teologia a Tortosa (1830), els quals abandonà per dedicar-se a la carrera de dret a València, que acabà a Barcelona l’any 1942. De joventut aventurera, viatjà a Madrid (1835 i 1838) i a França (1836-38). L’any 1836 s’instal·là a París, on comptà amb la protecció del duc de Rivas i de Martínez de la Rosa i col·laborà a Le Siècle i El Orbe Literario.
El 1838 era de nou a Tortosa, i poc després (1942) s’establí definitivament a Barcelona, on exercí com a advocat. També col·laborà a El Vapor, El Guardia Nacional, de Pau Piferrer, El Constitucional (1839) i El Solitario. Dirigí El Heraldo i la col·lecció “Tesoro de Autores Ilustres”—que a la seva mort fou continuada per Antoni Bergnes de las Casas—, en què inclogué versions de George Sand, Alexandre Dumas, Eugène Sue i Charles-Victor Prévost d’Arlincourt, entre d’altres. Fundà i dirigí la publicació literària El Liberal Barcelonés (1841).
També traduí al castellà Balzac, Guizot i, segons notícia ja de l’època, Chateaubriand. Amb el pseudònim d’El Licenciado Borrajas, escriví una Fisiología del estudiante, amb el precedent de la de Huart.
Fou poeta, articulista, professor de declamació i autor, entre altres obres, de la comèdia Bodas y exequias a un tiempo, o Quién puede engañar más (1836) i dels drames històrics Quevedo (1838, amb Collar i Buerens), El castellano de Mora (1839, però documentat l’any anterior), en prosa i vers, Generosos a cual más (estrenat el 1840), emmarcat en el regnat de Joan II i amb la presència d’Ausiàs Marc, Un rey por fuerza, sobre Wamba, Alfonso III el Liberal, o Leyes de deber y amor (1843), la seva millor obra, i El espejo de las venganzas (estr. 1844), sobre les Vespres Sicilianes, i el “capricho” El pronunciamiento de Barcelona (1842), relatiu a la revolta contra Espartero. Cal esmentar també l’edició de la Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempos de Felipe IV, de Manuel de Melo, que ell mateix continuà, i alguna obra de Francesc de Montcada. Hom té notícia també de Padilla, o El primer grito de los comuneros, amb música de Rachel, d’una obra d’inspiració ossiànica sobre Minvana i d’una història recent de Barcelona. Hom l’ha considerat el destinatari de les Cartas a un escéptico, de Jaume Balmes.
La mort prematura, de tuberculosi, en truncà la important aportació al romanticisme liberal, que influí Víctor Balaguer, i que afavorí que part de la producció restés inèdita o dispersa.
Bibliografia
- Espadaler, A.M. (2000): “La recepció d’Ausiàs March a la Renaixença”. Reduccions, 72, p. 25-43.
- Gutiérrez Díaz-Bernardo, E. (1999): “Introducció”, dins Tió, J.: El castellano de Mora. Toledo, Diputación Provincial de Toledo, p. 11-41.
- Mestre i Noé, F. (1927): Temps, vida i obras del polígraf D. Jaume Tió i Noé (1816-1844). Barcelona, Balmes.
- Vergés, G. (1986): “Jaume Tió i Noè”, dins Tretze biografies imperfectes. Barcelona, Destino, p. 47-61.