Nascut en una família sefardita, des de molt jove abraçà la causa de l’esquerra i en els anys de la Segona Guerra Mundial participà activament a la Resistència a Algèria. Posteriorment s’uní als aliats, passà a França i fou desmobilitzat després de l’alliberament de París (1945). Tot i inscriure’s a la Sorbona per cursar filosofia, fou cridat per Félix Gouin, cap del govern provisional de la República, i hi col·laborà del gener al juliol del 1946.
El 1947 fundà la revista Caliban, per a la divulgació del pensament d’esquerres, i conegué Albert Camus, el qual l’influí profundament. Desapareguda la revista (1952), s’incorporà al setmanari L’Express, dirigit per Jean-Jacques Servan-Schreiber, on publicà reportatges que el convertiren en un dels cronistes més llegits i també més polèmics de la guerra d’Algèria (1954-62). El 1961 fou ferit greument en el curs d’una acció bèl·lica, i posteriorment es distancià de les posicions més militants a favor del Front d’Alliberament Nacional, majoritàries entre els intel·lectuals francesos.
Reincorporat a L’Express, el 1961 el president J.F. Kennedy li encarregà una mediació amb Fidel Castro, sobre el qual, i també sobre la Revolució Cubana, escriví diversos reportatges. Distanciat de Servan-Schreiber, el 1964 abandonà L’Express i fundà el setmanari Le Nouvel Observateur, del qual fou director fins l’any 2008. Continuà, però, com a editorialista del diari fins pràcticament la seva mort.
Tot i que s’inicià amb la novel·la L’erreur (1952), publicà bàsicament assaig polític sobre qüestions centrals del món contemporani. Cal esmentar L’ère des ruptures (1979), De Gaulle et l’Algérie. La tragédie, le héros et le témoin (1986), Les religions d’un président. Regards sur les aventures du mitterrandisme (1988), L’ami anglais (1994, premi Albert Camus), Voyage au bout de la nation (1995), Dieu est-il fanatique? Essai sur une religieuse incapacité de croire (1996), La prison juive. Humeurs et méditations d’un témoin (2003), Avec Camus. Comment résister à l’air du temps (2006), Demain, la nation (2012) i l’autobiogràfic Les miens (2009), a banda de diversos dietaris (Carnets autobiographiques, 1977, 1992, 1998, 2000) i Miroirs d’une vie (2013), recull d’articles que reflecteixen la seva trajectòria.
Obtingué, entre d’altres, els premis Príncipe de Asturias d’humanitats (2004), el premi Viareggio (2005), el premi Ortega y Gasset del diari El País (2010), el premi de la Fundació Anna Lindh (2010) i el premi internacional Terenci Moix en l’apartat de periodisme (2011).