Mobilitzat a l’inici de la Segona Guerra Mundial i fet presoner poc després, s’evadí i cursà estudis de filosofia a la Sorbona. Incorporat a la Resistència (1942), fou detingut i aconseguí escapar-se de nou. Després de la guerra inicià una carrera com a periodista i escriptor, moltes vegades polèmic per les seves posicions sovint a contracorrent. Fou director de programes en francès a la BBC (1947-50), articulista i editorialista de France Soir (1963-99) i conseller literari de Gallimard (1950-66). L’any 1978 fou elegit membre de l’Académie Française. Aquest mateix any fou objecte d’un atemptat fallit d’autoria no aclarida quan era fora del seu domicili, que restà destruït.
Fou reconegut sobretot com a autor de novel·les i assaigs satírics, en els quals criticà amb mordacitat el que considerava les manifestacions de la decadència de França, motiu pel qual sovint hom el titllà de reaccionari i provocador. D’entre els assaigs sobresurten Le Complexe de César (1946, premi Stendhal), Les Taxis de la Marne (1956), Le Fond et la Forme (1958-65, en tres volums), L’Âme sensible (1959), L’École des jocrisses (1970), Cinq ans chez les sauvages (1977), Le Bonheur et autres idées (1980), De la France considérée comme une maladie (1982), Contre les dégoûts de la vie (1986), Les Pensées (1990), Le Siècle des lumières éteintes (2001). De les novel·les cal esmentar Une tête de chien (1950, premi Courteline), Au bon beurre (1952, Prix Interallié), Les Horreurs de l’amour (1963), 2024 (1976) i Journal intime d’un mort (2004, Gran Premi Catòlic de Literatura); a més, és autor de l’autobiografia Jeannot, mémoires d’un enfant (2001, premi Saint-Simon)
Entre altres títols, rebé els d’oficial de la Legió d’Honor, comanador de l’Orde Nacional del Mèrit i comanador de l’Orde de les Arts i les Lletres. El 1997 fou elegit membre de l’Acadèmia Sèrbia de les Ciències i de les Arts, país del qual fou defensor en les guerres dels Balcans dels anys noranta.