Jean-Henri Dunant

(Ginebra, 8 de maig de 1828 — Heiden, Appenzell, 30 d’octubre de 1910)

Filantrop suís.

Nascut en un ambient religiós, de jove s’involucrà en causes humanitàries. El 1854 s’incorporà a la Compagnie genevoise des Colonies de Sétif in North Africa and Sicily, i el 1863 publicà l’informe L'Esclavage chez les musulmans et aux États-Unis d’Amérique, producte de les seves observacions. Durant la constitució de la seva pròpia empresa de proveïment d’aigües, accidentalment presencià el final de la batalla de Solferino. Commogut per la visió dels ferits, publicà Un Souvenir de Solférino (1862), llibre en el qual dissenyà un pla per a garantir la neutralitat del personal sanitari durant les guerres que cristal·litzà en la Convenció de Ginebra (1864) i en la fundació de la Creu Roja Internacional per a l’assistència als ferits.

Posteriorment impulsà moltes altres iniciatives humanitàries: entre d’altres, formulà plans per a la creació d’una colònia neutral a Palestina (1866), d’una Biblioteca Universal (1867) i d’una Aliança Universal de l’ordre i la civilització (1872), precedent de les lleis sobre els presoners de guerra i els tribunals internacionals d’arbitratge. Completament arruïnat, es convertí en un marginat i des del 1875 visqué en la misèria. Les seves aportacions foren reconegudes a partir del 1895, any a partir del qual començà a rebre una gran quantitat de premis, entre d’altres, el primer Nobel de la pau, que compartí amb Frédéric Passy. Refusà, tanmateix, d’abandonar l’hospici on vivia des del 1892, donà a causes filantròpiques els guanys dels seus premis i expressà la voluntat de ser enterrat sense cerimònies i “com un gos”.