Estudiant de medicina, es traslladà a Anglaterra, on començà també la carrera d’escriptor polític, i es féu maçó (1774); ja doctorat (1775), tornà a França. Metge de la guàrdia de cos del comte d’Artois (1777), el caire escandalós dels seus escrits li féu perdre el càrrec (1783). Dedicat des d’aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el “Publiciste Parisien” i l’"Ami du Peuple”. El radicalisme polític de les idees que hom hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Identificat amb les necessitats i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formà part dels cordeliers i, més tard, dels jacobins, i fou un dels inspiradors i el principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10 d’agost i del setembre (1792). Diputat de París a la Convenció, continuà instigant les masses de la capital a l’acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els girondins; aquests l’acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze. Exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, i el mes següent morí assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda. Mite revolucionari en morir, passà més tard a ésser considerat com a símbol dels excessos revolucionaris.
Jean-Paul Marat mort , pintura de Jacques-Louis David
© Fototeca.cat
Revolucionari francès.