Jean Starobinski

(Ginebra, 17 de novembre de 1920 — Morges, Vaud, 4 de març de 2019)

Historiador de la literatura i de la filosofia i psiquiatre suís.

Fill de jueus polonesos establerts a Suïssa durant la Primera Guerra Mundial, estudià medicina i exercí la psiquiatria a Ginebra (1949-53) i a Prilly (Vaud 1957-58). El 1960 es doctorà amb una tesi sobre la malenconia. Paral·lelament cursà estudis de lletres, i exercí posteriorment com a professor de literatura i història de la filosofia en universitats diverses (Johns Hopkins de Baltimore, 1853-56; Universitat de Ginebra, 1958-85, entre d’altres) i es doctorà el 1957 amb la tesi sobre Jean-Jacques Rousseau La transparence et l’obstacle. La seva obra literària i filosòfica és molt influïda per la seva formació com a psiquiatre. Destaquen els estudis sobre pensadors de llengua francesa dels segles XVI i XVIII, especialment Montaigne, Montesquieu, Diderot, Voltaire i Rousseau. Exposà el seu mètode en La relation critique (1957), intent de síntesi entre estilística, història de les idees i psicoanàlisi. La seva obra també reflexiona sobre idees força de determinats períodes, sobretot en relació amb la literatura i les arts, així com sobre determinats usos del llenguatge: L’invention de la liberté (1964), 1789. Les emblèmes de la raison (1973), Trois fureurs (1974), Table d’orientation (1989), Le remède dans le mal. Critique et légitimation de l’artifice à l’âge des Lumières (1989), La poésie et la guerre, chroniques 1942-1944 (1999), Action et réaction. Vie et aventures d’un couple (1999), L’encre de la mélancolie (2012), etc. L’any 2016 es publicà La beauté du monde, un extens recull dels seus assaigs. Un dels assagistes europeus més traduïts, fou nomenat membre de diverses acadèmies i rebé distincions: premis Schiller (1961), Régnier de l’Acadèmia Francesa (1972), de la ciutat de Ginebra (1979), Grinzane Cavour (1998), gran premi de la Francofonia (1998) i la Medalla del Círculo de Bellas Artes de Madrid (2009).