Vida i obra
Estudià batxillerat i dos cursos de la carrera de dret i de lletres a Barcelona, carrera que deixà inacabada. Des del 1899 exercí la crítica literària i artística a Catalònia i Pèl & Ploma, influït per les novetats que arribaven de París, sobretot del simbolisme i de la idea wagneriana d’art total. Es lliurà de ple a la vocació literària dins el moviment del Modernisme i fou un dels puntals en la fundació de la revista Joventut (1900-06). El 1901, amb Joaquim Pena, intervingué en la creació de l’Associació Wagneriana de Barcelona, on ocupà els càrrecs de bibliotecari i vicepresident. Escriví textos significatius en defensa de l’ideari modernista, recollits en part a Riu amunt (1904) o en pròlegs programàtics com el de Croquis ciutadans d’Apel·les Mestres (1905).
L’obra poètica abraça diferents tendències. Els primers títols —Assaigs estètics (1905) i Imatges i melodies (1906)— són influïts sobretot per Goethe, Wagner i per autors parnassians com Leconte de Lisle i J.M. de Heredia. L’obra Poesies (1908) recull tota la producció anterior. A partir de Ritmes (1909) optà per l’estètica classicitzant i s’interessà molt per l’obra d’Horaci i Virgili. En aquest recull adaptà, probablement per primera vegada en català, l’hexàmetre llatí. Seguiren en aquesta línia: Reialme d’Eros. Versificació d’un poema simfònic ideal (1910), Oda a Salomé. Poemes menors (1911) i Elegies australs (1912). Com a traductor, en aquesta primera etapa publicà Els disset sonets de J.W. von Goethe (1906), i de Wagner, a partir del 1901 en traduí per primera vegada al català les obres més significatives (a vegades en col·laboració amb Antoni Ribera i Joaquim Pena). La majoria dels seus Poemes wagnerians restaren inèdits fins el 1975. A les pàgines de Joventut i El Poble Català donà a conèixer traduccions d’Anacreont, Ronsard, Labé, Rossetti, Heredia, Mallarmé, Carducci i D’Annunzio, entre d’altres, que recollí en part en els seus llibres.
L’any 1913 partí de Barcelona i s’establí a Buenos Aires, on fou secretari perpetu de l’Associació Wagneriana de la capital argentina. A partir d’aquell moment la seva obra poètica perd caràcter programàtic, al mateix temps que s’intensifica la temàtica de l’enyor i la potenciació d’un misticisme d’arrel cristiana, deutor en bona part de la seva admiració per Verdaguer i amb un to que recorda Maragall. Col·laborà amb assiduïtat a les pàgines de Ressorgiment i Catalunya i publicà Aiguaforts i aigües vessants (1921), un nou llibre de poemes, i les traduccions d’El llibre I de les Odes d’Horaci (1926). Pòstumament veié la llum Poemes de l’esperit i de la terra (1934), recull de materials diversos.
Com a prosista publicà Novel·lesi poemes (1912), recull i selecció de tots els contes i les proses apareguts fins el 1906 a les pàgines de Joventut. Han restat inèdits: El fill pròdig, novel·la autobiogràfica de to melodramàtic, i Blondina, una mena de dietari que, llegit en clau sentimental, explica algun dels motius de la seva eixida del país. Fragments de la també novel·la inèdita El meu viatge a l’illa de Lesbos es publicaren pòstumament a Una Cleo i altres narracions (1978), una selecció representativa dels seus interessos narratius, que abraçaven des del prerafaelitisme a la narrativa simbòlica, passant pel decadentisme i les proses poètiques d’influència simbolista.
Bibliografia
- Cerdà i Surroca, M.À. (1981): Els pre-rafaelites a Catalunya. Barcelona, Curial, p. 353-407.
- Janés, A. (1985): “Els ‘poemes wagnerians’ de Jeroni Zanné”, dins Diversos Autors: Homenatge a Antoni Comas. Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 177-191.
- Soldevila i Balart, Ll. (1978): “Pròleg”, dins Zanné, J.: Una Cleo i altres narracions. Barcelona, Edicions 62, p. 5-16.
- Soldevila i Balart, Ll. (1980): “Jeroni Zanné, poeta wagnerià”. Faig, 11, p. 52-54.
- Soldevila i Balart, Ll. (1997): “Jeroni Zanné a Buenos Aires”, dins Diversos Autors: Jornades d’estudis catalano-americans. Barcelona, Generalitat de Catalunya.