Començà els seus estudis d’art dramàtic a Cracòvia i aviat l’interès per la cultura oriental el portà a Pequín. Reelaborà les idees de Stanisłavski i amb Ludwik Flaszen fundà, el 1959, el Teatre-Laboratori 13 Rzedów, a Opole (des del 1965 a Breslau), anomenat posteriorment Institut de Recerques sobre l’Art de l’Actor, que dirigí fins el 1982, any que emigrà de Polònia.
Peces bàsiques foren Les chaises , de Ionesco, Caien , de Byron, Sakuntala , de Kālidāsa, Dziady , de Mickiewicz, Kordian , de Słowacki, Akropolis , de Wyspiański, Hamlet , de Shakespeare, Doctor Faustus , de Marlowe, El príncipe constante , de Calderón, i Apocalypsis com figuris , sobre l’Apocalipsi segons Sant Joan.
La seva concepció i pràctica teatrals queden definides en Towards a Poor Theatre (1968), Techniche Originarie dell’Attore (1983), Teksty and Performer (1990) i altres publicacions on preconitza un teatre orientat vers la introspecció.
Projectes seus posteriors són l’anomenat Teatre dels orígens (1976-82) i un taller d’investigacions escèniques, creat a Pontedera (Itàlia) el 1976, que dirigí fins a la mort.
El 1990 adoptà la nacionalitat francesa i el 1997 ocupà la càtedra d’antropologia del teatre al Collège de France.
La seva obra i les seves idees han tingut una gran influència sobre les companyies i els directors més innovadors, com ara el Living Theatre o Peter Brook.