Estudià art dramàtic a Sichuan, on es familiaritzà amb els grans dramaturgs occidentals. Després de la revolució (1949) entrà a treballar en uns estudis cinematogràfics de Xangai, i el 1953 codirigí el seu primer film, influït pel cinema soviètic. Després de dos films, el 1957 rodà Nu lan wu hao (‘Jugadora de bàsquet número cinc’, 1957), la seva primera producció clarament personal. De les següents pel·lícules, en les quals intentà distanciar-se de les directrius imposades des del partit comunista, sobresurten Hong se niang zi jun (‘El destacament femení roig’, 1961) i Wutai jiemei (‘Dues germanes de l’escena’, 1965). Passà gran part de la Revolució Cultural (1965-76) confinat en camps de treball, dels quals sortí per a dirigir alguns films de propaganda. Reprengué la seva carrera el 1980 amb Tian yun shan chuan qi (‘La llegenda de la muntanya Tian yun’, 1980), Mu Ma Ren (‘El pastor’, 1982), Qiu Jin (1984), Gao shan xia de hua huan (‘Garlandes al peu de la muntanya’ 1985), Fu rong zhen (‘La ciutat de l’hibisc’, 1986), Zui hou de gui zu (‘Els darrers aristòcrates’, 1989), Qing liang si zhong sheng (‘El temple de la campana de la puresa’, 1992), Lao ren he gou (‘Un vell i el seu gos’, 1993), Nü er gu (‘El mur de la vergonya’, 1995), i la superproducció Yapian zhanzheng (‘La guerra de l’opi’, 1997). Obtingué diversos premis internacionals i del seu país,i fou membre del jurat de Canes (1989) i de l’Academy of Motion Picture, Arts and Sciences. Els seus films mostren una gran sensibilitat plàstica.