Anà a Barcelona (1899) amb la seva família, on cursà estudis universitaris i hi conegué Josep Carner, amb el qual prengué part en el nucli del que fou l’embrió del Noucentisme, especialment en la revista Catalunya, en què col·laborà entre el 1903 i el 1905, afavorint la comunicació entre les literatures catalana i mallorquina. Fou també cofundador de la Institució Catalana d’Història Natural (1899).
El 1900 començà la carrera de ciències, però el curs següent es passà a la Facultat de Medicina. Abans de completar els estudis anà a Bolonya, on el 1908 es llicencià en medicina i cirurgia. Especialitzat en psiquiatria sota el mestratge de Giuseppe Giuccardi, director de l’institut psiquiàtric San Lazzaro di Reggio Emilia, dues beques successives li permeteren ampliar la formació a Roma sota la direcció de Giovanni Mingazzini, i a la Universitat de Munic, dirigida per Emil Kraepelin i on col·laborà Alois Alzheimer. En tornar a Catalunya (1913), guanyà per oposició la plaça de director del Manicomi de Salt, on substituí Dídac Ruiz fins el 1915, que passà a dirigir l’Institut Mental de la Santa Creu de Sant Andreu de Palomar, d’on fou acomiadat el 1920 després de diversos conflictes amb l’administració de la institució. Des d’aleshores centrà la seva tasca en la psicopedagogia: fou el principal impulsor i director des del 1923 de l’Institut per a Infants Deficients de l’Ajuntament de Barcelona inaugurat el 1917 i establert des del 1921 a Vallvidrera, que incorporava els mètodes d’educació especial més avançats de l’època, en el qual creà seccions independents per als cecs, sordmuts i deficients psíquics. El 1921 l’Ajuntament de Barcelona el designà representant al II Congrés Internacional per a la Protecció a la Infància de Brussel·les. Fou ponent als Congressos de Metges de Llengua Catalana del 1917 i el 1921.
Pròxim al feixisme dels anys vint i trenta, en part pels seus forts vincles amb Itàlia, i a la societat més dretana i catòlica de l’alta societat barcelonina per la seva militància en el carlisme. Durant la Guerra Civil fou detingut breument. Refugiat a casa de Josep Maria Pi Sunyer, després de fundar un grup d’espionatge a favor dels revoltats tornà a ser empresonat fins el 1939. Acabada la Guerra Civil reprengué l’activitat. Publicà articles especialitzats, com ara “La delincuencia y la frenastènia”, publicat el 1930 als Annals de Medicina, i “El reflex òculo-cardíac en els nens sans” i “El reflex òculo-cardíac en psiquiatria i neuropatologia”, publicats a Treballs de la Societat de Biologia en 1913-34.