Es llicencià a Roma amb Carles Cardó i fou nomenat canonge de Tortosa (1918). Professor als seminaris de Tortosa i de Castelló de la Plana, defensà l’us de la llengua catalana a la diòcesi i trobà l’hostilitat de tres bisbes, que el tingueren a l’ostracisme. Figura independent, rebutjà un lloc en una candidatura de la Lliga durant la República. Detingut en 1936-39, fou alliberat a causa del seu prestigi entre l’esquerra. Participà en el culte clandestí. Teòleg escolàstic obert, de vegades polèmic, publicà en llatí els manuals en cinc volums de Teologumena (1946-57), a més d'El pensament i la imatge (1935), El talent (1936, 1948), Meditaciones marianas en las ergástulas del SIM (1942), L’agonia de Jesús (1949), Per la pietat mariana (1954), La vida que passa (1955), Més enllà de la mort (1957), La teologia d’Unamuno (1960), Notes d’història de Gandesa (1962), Apologètica cristiana (1962), Les meves confessions (1965), Per una nova teologia? (1966), La crisi teològica (1971), Notes de teologia eucarística (1974) i El santuari de la Fontcalda (1974). Fou membre corresponent de l’IEC (1974).