Vida i obra
Fou influït per les tendències tradicionalistes i carlines de la seva família, que reflectí en les seves obres, on proposa una unió entre modernitat i tradició aplicada a l’educació de joves i adults. Interessat des de jove per la literatura, des del seminari on estudià col·laborà en el setmanari humorístic i satíric de caràcter tradicionalista Lo Mestre Titas (1897-1900), escenari de les seves primeres polèmiques filosòfiques. Començà a utilitzar els pseudònims Said i Pepet de les Pomes, i es dedicà de ple a les seves activitats literàries i periodístiques. Guanyà el primer premi concedit pel Seminari de València amb el treball “Crítica del judici sintètic a priori de Kant” (1898), escrit polèmic a partir del qual abandonà els estudis teològics. Des del 1897, moment de difusió dels seus escrits, es feu conèixer amb el pseudònim de Valcarlos. Publicà Teatre Catòlic i La Barretina, en un intent de fer un teatre popular i catòlic (1898-1902).
De la seva primera etapa d’escriptor destaquen: Aparisi y Guijarro. Apuntes biográficos del que fue honra de España y gloria de la Comunión tradicionalista (1900), Orígenes históricos del carlismo (1900), Catalunya i els carlins, col·lecció d’articles publicats en Lo Mestre Titas (1900), i Orígenes de la tradicion y del régimen liberal (1900), tesi doctoral reeditada el 1916.
Distanciat gradualment del carlisme, estudià magisteri a l’Escola Normal i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Congrés Universitari Català del 1903 amb una ponència sobre Organització de la Universitat Catalana, i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Es relacionà amb Prat de la Riba i començà una campanya pedagògica en La Veu de Catalunya, per la renovació i catalanització escolar. La carrera com a docent marcà la resta de la seva vida i canalitzà la seva actuació en tres aspectes. En primer lloc, vocacionalment, com a mestre. En segon lloc, desenvolupant treballs de concreció de les seves idees encaminats a iniciar una renovació del camp pedagògic (campanya a la premsa, organització de conferències i congressos universitaris).
En aquest sentit, el 1908 presentà a l’Ajuntament de Barcelona un dictamen titulat “Pressupost extraordinari de cultura”, síntesi de la seva doctrina pedagògica. Finalment, fundà l’Escola de Mestres (1906-1910), amb el Col·legi del Remei com a annex, des de la qual lluità per una regeneració social a partir de l’educació. Fruit d’aquest projecte fou la creació, el 1911, de l’Institut Spencer, centre introductor dels avenços pedagògics del moment. Fou professor de pedagogia als Estudis Universitaris Catalans (1907). Publicà Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1906), Memòries de l’Escola de Mestres (cursos 1906-07 i 1907-08) i dirigí la Revista Catalana d’Educació (1909). Fundà la Institució Spencer (1911), on eren seguits els avenços pedagògics més moderns.
El 1917, emigrà a Amèrica, on residí a Colòmbia i Bolívia; on fou director general d’Instrucció Superior de La Paz. El 1918 s’instal·là a Xile, on treballà en l’organització escolar i exercí diversos càrrecs oficials fins a la seva mort. Viatjà per tota l’Amèrica Llatina, intervingué en empreses comercials i dirigí Anuario Internacional Americano (1921) i La Semana Internacional (1921-38), que ell mateix havia fundat. Col·laborà en diverses publicacions com el Diario Hispanoamericano, Diario Ilustrado, on signava amb el pseudònim de Lautaro, i La Unión, que dirigí. Fou professor de dret del treball a la Universitat de Santiago de Xile i a l’escola de dret de Valparaíso des del 1928 fins que morí. És considerat un notable americanista. El 1936 fou nomenat gran mestre de l’orde nacional bolivià del Cóndor de los Andes (1936).
Bibliografia
- Delgado, B.; Cortada, R.; González-Agapito, J.; Lozano, C.: Joan Bardina: Un revolucionario en la pedagogía catalana, Universitat de Barcelona, 1980. Joan Bardina Castarà. Dades biogràfiques recollides per alumnes de l’Escola de Mestres, Escola de Mestres, Barcelona 1959.