Sucrer d’ofici, fou un dels iniciadors, amb Joan Llorenç i Guillem Castellví, dit Sorolla, de la revolta de les Germanies a València. Formà part de dues ambaixades nomenades pels oficis, a l’hivern de 1519-20, a Molins de Rei davant de Carles V, i, hàbil diplomàtic, aconseguí —segons els seus detractors subornant amb confits el conseller Guillaume de Croy, senyor de Chièvres— que l’emperador reconegués la Germania valenciana. Pel maig del 1520 fou elegit mestre racional de la ciutat de València; pel juny presidí una gran ambaixada prop del lloctinent de València, Diego Hurtado de Mendoza, refugiat a Dénia, per tal d’aconseguir —infructuosament— que retornés a València. Un any després, el 19 de juny de 1521, fou nomenat pel consell general de la ciutat de València —controlat pels agermanats— capità general de la host ciutadana per a lluitar contra l’exèrcit del lloctinent. Comandà la host fins a Alzira; no pogué impedir un intent de saqueig del castell de Corbera, propietat del duc de Gandia, i, incapaç de controlar l’exèrcit, deixà el càrrec i tornà a València. Des d’aleshores gestionà repetidament l’anada de l’infant Enric d'Aragó i de Pimentel a València i propugnà la renúncia al càrrec dels jurats i el desarmament dels oficis. Després de la rendició de València (19 d’octubre de 1521) fou destituït del seu càrrec de racional, però, reposat de seguida, el conservà fins el febrer de l’any següent. Amb tot, fou empresonat a Simancas i, per ordre de Germana de Foix, lloctinent de València, traslladat en aquesta ciutat, penjat i esquarterat (1524). El 1530 el seu fill Joan Baptista Caro n'aconseguí la rehabilitació.