Segons aquesta llegenda Garí es lliurà a aspres penitències en una cova de Montserrat, però, temptat pel diable, caigué després en triple pecat de fornicació, d’homicidi i de falsia en la persona d’una filla del comte; després d’una duríssima expiació, fou perdonat per boca d’un infant fill del comte. És una antiquíssima llegenda siríaca de sant Jaume Penitent, que en les seves versions europees (italianes, alemanyes, franceses i catalanes) és sempre anomenat Joan i que té uns paral·lels islàmics (el santó Barsisa). La primera manifestació conservada de la llegenda catalana és del 1439, però sembla que ja el 1239 un retaule montserratí amb text annex la devia representar. El 1096 apareix un Joan Garí històric que podria haver ajudat a concretar la denominació. La llegenda ha estat objecte de diverses elaboracions literàries; se'n destaquen sobretot la de Cristóbal de Virués (El Monserrate, 1587), la de Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880), la de Maragall (Joan Garí) i la de Sagarra (El poema de Montserrat, 1950). Tomás Bretón en féu una òpera, estrenada al Liceu de Barcelona el 1892, i Enric Morera musicà el poema escènic de Xavier Viura Fra Garí. Entre les representacions plàstiques es destaquen dues rústiques estàtues de fusta (ss XVI-XVII) procedents de Valldaura o de Santes Creus (Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona). La llegenda de Garí, potser autònoma de bon principi, fou relligada després al cicle montserratí, al de Guifré el Pelós i al de Santes Creus.