Començà les carreres de ciències, de farmàcia i de filosofia, que deixà per l’escultura. Deixeble de Sangenís i Nobas, guanyà una primera medalla a l’Exposició Universal del 1888.
Tornà a la Universitat de Barcelona on fou deixeble de Manuel Milà i Fontanals i destacà com alumne de l’erudit cervantí Clemente Cortejón, amb qui organitzà, l’any 1905, els actes del tercer centenari del Quixot. El 1907 publicà la valuosa edició crítica L’enginyós cavaller Don Quixot de la Mancha.
Conservador, des del 1914, de la secció cervantina de la Biblioteca de Catalunya, publicà el catàleg de la col·lecció cedida per Isidre Bonsoms (1916-25), posteriorment reeditat en castellà i ampliat (1941-47).
També edità i estudià clàssics medievals catalans, treballs que quedaren recollits al seu Estudio crítico de la novela caballeresca Tirant lo Blanch (1912), Les edicions gòtiques del Tirant lo Blanch en la Biblioteca de Catalunya (1917) o a l’edició comentada Libre del valerós e strenu cavaller Tirant lo Blanc (1920).
Pel que fa a altres àmbits, publicà Argot barceloní (1919), Un exemplar raríssim de la història de Garí, fundador de Montserrat (1920) i Cinc-cents pseudònims catalans (1934). En el camp del teatre, publicà Materials per a la bibliografia del teatre català (1935), i com a autor, el sainet La puda seca (1899).
Establí les bases de l’hemerografia i l’estudi de la bibliografia de la premsa catalana, com mostren els tres volums de Bibliografia catalana. Premsa (1931-37), publicats gràcies a la Institució Patxot, i altres treballs alguns dels quals en col·laboració amb Agustí Calvet.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1917), de la qual fou president, i membre corresponent de la Hispanic Society of America.