Fou conegut també amb el nom de Joan de Randazzo. Succeí el seu germà Guillem II. El noble Matteo Palizzi el denuncià al seu germà, Pere II de Sicília, de voler-lo destronar (1340); el rei, però, el nomenà vicari del regne i Matteo fou exiliat a Pisa. Fou governador de Messina i mantingué el prestigi dels catalans a Sicília. Mort el rei, continuà com a vicari i regent, juntament amb la reina Elisabet, del seu nebot Lluís I (1342). Dominà una revolta anticatalana a Messina. Estigué en tractes amb els hongaresos per a lluitar contra la reina Joana I de Nàpols en morir el seu marit, Andreu (1345). Reconquistà Milazzo (1346), que havia estat presa pels angevins. Negocià amb els ambaixadors napolitans i signaren la pau de Catània (1347), per la qual els Anjou renunciaven per sempre a la sobirania de l’illa i els sicilians a tornar a envair el regne de Nàpols. A Catània, juntament amb la seva cunyada, la reina, la qual, com els nobles anomenats llatins, havia estat sempre enemiga seva, aconseguí la reunió d’una assemblea de la gent principal del regne on fou aprovada la pau. Això no obstant, aquesta esdevingué definitiva solament el 1372. Es casà amb Cesarina Lancia, comtessa de Caltanissetta, i tingué dues filles i un fill, Frederic I, successor en els ducats d’Atenes i de Neopàtria, territoris que no arribà a conèixer.