Estudià dret. Regentà la càtedra de dret mercantil a les escoles de la Junta de Comerç, i fou promotor de la Junta de Fàbriques i de les societats ferroviàries. Proteccionista convençut, defensà també la desamortització. Elegit diputat a corts els anys 1857, 1864 i 1865, feu una fructífera tasca en defensa dels interessos polítics i econòmics de Catalunya. Era un bon orador i un hàbil polemista.
Col·laborà, entre altres periòdics, en El Imparcial, El Vapor i Diario de Barcelona —en què ressenyà elogiosament Lo Gaiter del Llobregat—, i El Barcelonés —on signava amb el pseudònim Berenguer Leal— i dirigí El Bien Público i fou redactor de La Discusión.
Publicà estudis històrics, biogràfics i polítics, entre els quals cal esmentar Tributo a la memoria de D. José Sol i Padrís. Cataluña en España. La seva obra cabdal, Cataluña en España (1855), produí un fort impacte a Madrid i Barcelona i fou qualificada per Vicens i Vives com la primera anàlisi conscient de la realitat catalana davant el programa d’unió nacional. En l’opuscle Un consejo al partido moderado (1857) sosté la conveniència de liberalitzar el país i defensa la desamortització decretada. Es dedicà a estudis gramaticals, i és autor d’un Manual de gramática castellana para uso de las Escuelas de Instrucción Primaria (1842) i, en col·laboració amb Laureà Figuerola, d’Elementos de gramática castellana (1845).
Autor de novel·les (Enrique y Mercedes, 1840, que incorpora versos en llengua catalana) i drames històrics (Un Bara, 1844), i intervingué en l’edició de Las siete Partidas. El 1862 presidí els Jocs Florals de Barcelona, on pronuncià un discurs important.