Vida i obra
Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina Marc, ambdós de família jueva i judaïtzants (el pare morí a la foguera el 1524). L’entorn familiar judeoconvers tingué reflex, segurament, en alguns capteniments del Vives adult, tant religiosos (per exemple en la tolerància) com socials. De l’ambient familiar conservà una gran veneració per l’Antic Testament (comentaris als salms), que sabé entrelligar amb una espiritualitat sincerament cristocèntrica, palesada des de la seva primera obra, Iesu Christi triumphus, publicada el 1514 a París. S’ha especulat que l’ambient social, polític i cultural valencià en què visqué tingués força més importància del que s’ha pensat en la formació del seu pensament (sense excloure’n el coneixement d’Eiximenis). La formació i l’activitat intel·lectual de Vives s’esdevingueren en uns anys crucials per a la cultura i la religió a Europa. Segurament estudià arts a València.
Recomençà els estudis d’arts a París, on estigué en diversos col·legis, amb els mestres escolàstics Dullaert i Lax (~ 1509-14), estudis que segurament no enllestí: decebut de l’escolàstica, prengué contacte amb l’humanisme a París de la mà de N. Bérault, encara que no s’hi introduí de ple fins a l’estada a Lovaina. Concretà en una sèrie de publicacions les seves experiències universitàries de París i les seves reflexions personals: la reacció contra la decadent escolàstica parisenca i la seva admiració per la vera filosofia, a De initiis, sectis et laudibus philosophiae i a l’Aduersus pseudodialecticos (Lovaina, 1518 i 1519), els seus mètodes pedagògics a De ratione studii puerilis (Lovaina, 1523) i el seu abrivat interès tant per l’Europa antiga, en els seus In XXII libros De ciuitate Dei commentaria (Basilea 1522), com per l’actual, a De Europae statu et tumultibus (Lovaina 1522), obra adreçada al seu col·lega universitari just elegit papa amb el nom d’Adrià VI.
El 1514 es traslladà a Bruges, tot i que hi feia estades intermitents des del 1512. Allí residien famílies valencianes, d’una de les quals fou preceptor, i a la qual pertanyia la qui des del 1524 fou la seva muller, Margarida Valldaura. Poc després es traslladà a Lovaina (1519-23). Aquesta etapa —primer com a preceptor del gran amic del jove Carles V, el príncep Guillaume de Croy, bisbe de Cambrai i cardenal-arquebisbe de Toledo (mort el 1521), i durant el curs 1521-33 com a professor de llatí a la universitat— fou decisiva per a l’humanista i per a l’home. D’aquells anys de Lovaina en provenen el refermament o l’inici de la seva amistat amb un seguit de grans humanistes europeus, com Budé, More, Craneveld i Erasme (de qui fou deixeble i col·laborador). Allà tingué com a deixeble Honorat Joan. Convidat per la Universitat d’Alcalá de Henares d’anar-hi a substituir Nebrija (mort el 1522), no acceptà.
Viatjà a Anglaterra, on refermà la relació amb Thomas More, fou protegit d’Enric VIII i Caterina d’Aragó i exercí de preceptor de la filla d’ambdós, Maria Tudor, a la qual dedicà el tractat, piadós i obert alhora, De institutione feminae christianae (1523). Ensenyà llatinitat i jurisprudència ciceroniana al Corpus Christi College d’Oxford (1523-28). Vicissituds diverses l’obligaren a abandonar Anglaterra i a retornar a Bruges (1529). Malgrat les indigències econòmiques en què es debaté tota la vida, la pau de Bruges, ja en decadència per l’avançada econòmica de la propera Anvers, fou propícia a l’home i a l’escriptor. Mantingué una correspondència epistolar freqüent, bé que no tant copiosa com la d’Erasme, amb els seus vells amics. Hi rebé visites interessants, com la d’Ignasi de Loiola el 1528 i les del zwinglià Rudolf Gwalther el 1537. Aquest any i el següent passà diferents tongades a Breda, invitat per Enric de Nassau i per la seva muller, Mencía de Mendoza, marquesa de Cenete, els quals potser l’incitaren a dedicar al príncep Felip (Felip II de Castella i I de Catalunya-Aragó) els diàlegs Exercitatio linguae latinae (Basilea 1538), la seva obra pedagògica cabdal. L’escapada de Lilla i París el 1539, fugint de la pesta de Bruges, fou l’ocasió d’alguns breus escrits de caire ascètic. Però les guerres camperoles de la Reforma alemanya i l’extensió del pauperisme als Països Baixos no emmenà Vives al comunisme platònic de la Utopia de More, ans contraposà a l’obra de l’amic anglès el seu aristotèlic De communione rerum (Bruges 1535), en defensa de la propietat privada. Els darrers dotze anys de Bruges representen la maduració i la maduresa dels múltiples vessants intel·lectuals de J.Ll. Vives.
En els primers impresos parisencs (1514), sovint encara de temàtica devota tradicional, apareixen trets formals, alguns dels llocs comuns i dels elements metodològics típicament humanistes, alhora que inicià la crítica ales disciplines escolàstiques que culminarà en les obres dels últims anys. A Lovaina apareixen els textos combatius contra l’escolàstica (In pseudodialecticos, 1519), tot i que predominen les obres filològiques, de retòrica i estudi dels autors clàssics. Comença aleshores el seu important comentari sobre el De Ciuitate Dei d’Agustí (1522), encomanat per Erasme. L’estada anglesa es caracteritza principalment per les preocupacions polítiques i socials —fruit de la influència de l’humanisme anglès—, la filosofia moral i l’educació de la dona i el matrimoni. Fruit d’aquest moment, publicà De Europae dissidiis et bello turcico, un al·legat per a la necessària concòrdia dels prínceps europeus davant de l’amenaça turca que el posa en la línia de l’europeisme modern iniciat per Enea Silvio Piccolomini, i el De subuentione pauperum (ambdós del 1526), on planteja l’assistència institucional de la pobresa i els desvalguts i representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social; d’aquesta mateixa època són algunes de les seves obres més difoses, com Introductio ad sapientiam (1524), el deliciós tractat De institutione foeminae christianae (1523), dedicat a Caterina d’Aragó —aviat traduït al castellà a València (1528) per G. Giustiniani, vinculat a la cort virregnal valenciana del duc de Calàbriab, i el seu complement De officio mariti (1529), textos on combinava la tradició cristiana medieval amb la renovació social de l’humanisme. El període final, a Bruges i Breda, representa la culminació de les línies del pensament vivista en camps molt diversos: publicà els seus millors escrits, on predominen els temes pedagògics, filosòfics i religiosos, i són plenament representants de l’assoliment de la pietas litterata, ideal de l’humanisme nòrdic. Escrigué obres fonamentals com De disciplinis (1531), on analitza de manera crítica i sistemàtica el coneixement de l’època i en proposa la renovació, i obres d’ensenyament retòric com De ratione dicendi (1532) i De conscribendis epistolis (1536). Però també obres que difonien la necessitat de la tolerància i de la pau com a fonament de tot progrés i cultura: De pacificatione i De concordia et discordia (ambdues del 1529).
Partidari d’una religiositat interioritzada i crítica amb el culte extern i l’institucionalisme eclesiàstic, publicà De ueritate fidei christianae, una apologia del cristianisme representativa del renaixement cristià (el seu vell amic Frans Craneveld el publicà pòstumament a Basilea el 1543; tingué una forta ressonància als països protestants). Fou també aleshores que compongué De anima et uita (1538), la seva obra filosòfica més estructurada i una de les més característiques de tot el psicologisme crític del segle XVI europeu, i la col·lecció de diàlegs titulats Exercitatio linguae latinae (1538), per a l’ensenyament del llatí, tot i que va molt més enllà d’aquest propòsit ja que és un text pedagògic fonamental que instrueix en els valors de l’humanisme; és la seva obra més reeditada i traduïda.
Malgrat l’allunyament del seu país, mantingué una certa relació amb València i la cort virregnal. Tot i ser un autor molt llegit i difós a Europa, la repercussió de la seva obra a la Península fou més aviat feble: l’atmosfera que li havia de ser propícia (l’erasmisme), fou arrasada aviat. La influència immediata de Vives a València fou moderada, malgrat que la circulació de l’obra vivista entre els cercles universitaris valencians s’intensificà amb l’arribada de Mencía de Mendoza, duquessa de Calàbria: la petja vivista apareix en humanistes com Pere Joan Nunyes, Frederic Furió i, més tard, Joan Lorenzo Palmireno. A partir d’aleshores, l’oblit fou pràcticament complet fins que fou reivindicat, molt més tard, pel moviment reformista valencià, especialment per Gregori Maians (precedit per N. Antonio).
La primera edició de les obres completes de Vives sortí a Basilea (Opera, 2 vol.) el 1555, encara que, deu anys abans, Conrad Gessner n’havia donat una llista quasi completa en la Bibliotheca Universalis. Després del segle XVII, l’humanista valencià, sospitós d’heterodòxia pels bàndols catòlics i protestants, caigué progressivament en l’oblit. Fou un altre valencià, no humanista sinó il·lustrat, Gregori Maians, l’encarregat de rescatar la seva figura. Entre els anys 1782 i 1790, Maians recopilà els escrits de Vives i enllestí l’Opera omnia (8 vol), que acabà el seu germà Joan Antoni. La creació, el 1928, de la càtedra Lluís Vives a la Universitat de València formà part d’un projecte ambiciós amb l’objectiu d’aconseguir la recuperació definitiva de l’humanista. A partir de la dècada dels seixanta del segle xx, aparegueren estudis que confirmaren allò que ja havien insinuat investigadors com Américo Castro: l’exili europeu de Vives fou l’únic mitjà per tal d’assegurar-se la supervivència dins d’una família anihilada per la Inquisició.
Joan Lluís Vives i la historiografia
Fou un dels erudits més importants del cinc-cents valencià, però, a diferència d’altres coetanis interessats per l’erudició, considerà que l’ofici d’historiador era més útil per a construir el present que per a fixar el passat. En el cas de Vives només es pot parlar d’una història aplicada i orientada en funció d’objectius diversos: en uns casos li serví de documentació per als estudis filològics o filosòfics; en d’altres, per a determinar l’evolució de les disciplines, i per a esbrinar els defectes i les solucions d’oficis i metodologies.
La seva vida i, per sobre de tot, la seva obra, íntegrament escrita en llatí, foren un model d’universalitat i profunditat. Entre els més de 60 llibres que escriví, destaca la seva tasca com a filòleg i pedagog en In Georgica Vergilli (1518), la Fabula de homine (1518), De Ratione studii puerilis (1523) –manual per a l’estudi de la llengua llatina– o els tres llibres de retòrica, Rethoricae sive de recte rationes dicendi (1532), les innovacions de la qual avancen mètodes didàctics moderns. Vives reaccionà contra els principis escolàstics i la dialèctica especulativa en Adversus pseudodialecticos (1519), i insistí que l’ensenyament s’havia de realitzar seguint la personalitat de l’alumne.
També foren importants les seves aportacions en l’àmbit de la psicologia. Per exemple, l’obra De anima et vitae (1538) suposà un enfocament empíric pioner de l’estudi de l’ànima, en què distingí la metafísica de la psicologia. La divisió entre ratio speculativa, destinada a trobar la veritat, i ratio practica, destinada a aconseguir el bé, portà Menéndez y Pelayo, entre d’altres, a parlar de Vives de manera una mica desmesurada, com un precursor de la filosofia de Kant. Tanmateix, les seves aproximacions a la doctrina del sentit comú com a “llavors del saber”, o el seu estudi sobre les passions –affectus–, a més de servir de model a autors com Descartes –sobretot en el seu Tractat de les passions–, constituïren un vertader gir antropològic de la filosofia del Renaixement.
Sobre el vessant filosòfic de Vives, diversos investigadors, sovint amb ànims d’exaltació patriòtica, han volgut establir el vivisme com un corrent de pensament autònom. Tanmateix, el pensament desenvolupat per Vives no fou més que una forma d’erasmisme. Vives i Erasme coincidiren en la crítica dels mètodes d’ensenyament, i també en el combat contra un enemic comú, els “pseudodialèctics”, que havien convertit la filosofia en una logomàquia de paraules incomprensibles. Erasme, polemista incansable, emprà com a arma principal la sàtira, mentre que Vives, moderat per excel·lència, utilitzà el raonament filosòfic i la pietat cristiana. Defensà la idea que la metafísica i la lògica s’havien d’ocupar d’allò real i d’allò formal, respectivament, sense mesclar ni objectes ni mètodes d’estudi. A partir del 1526, es produí un allunyament ideològic entre ambdós pensadors; per exemple, fou palès el sentiment antisemita d’Erasme, que sens dubte desagradà a Vives. Aquest distanciament els dugué cap a punts divergents.
Com a humanista cristià, recull l’herència intimista dels neerlandesos germans de la vida comuna en els breus escrits aplegats sota el títol d’Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (Anvers 1535) i basteix una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien: el De ueritate fidei christianae , que el seu vell amic Frans Craneveld publicà pòstum a Basilea el 1543, adreçat a Pau III. Els tractats tercer i quart, contra les doctrines dels jueus i dels musulmans, són alhora un lligam amb la seva València nadiua i una contraprova de la seva sinceritat religiosa. Si Vives no publicà en vida seva aquesta obra, iniciada el 1534, potser es degué al fet de no voler semblar connivent, ni de lluny, amb la inquisició de València, que havia foragitat del cementiri cristià les despulles dels seus pares judaïtzants.
Les obres de Vives, potser pels seus orígens conversos, sofriren el zel censor de la Inquisició, fet més que sorprenent si es té en compte que escriví una excel·lent apologètica del cristianisme De veritate fidei christianae (1543), publicada pòstumament i que constitueix el testament més fidel de la seva ortodòxia catòlica.
També l’actitud científica de Vives fou eclèctica. Respectà la filosofia d’Aristòtil, però atacà els seus cecs deixebles, que posaren el concepte d’autoritat per davant dels resultats del mètode experimental. En aquest sentit, el valor que concedí a l’observació i verificació dels fenòmens li atorga el grau de precursor de Bacon.
Especial vigència ha tingut una obra com De concordia et discordia in humano genere (1529), al·legat pacifista dedicat a l’emperador Carles V. En aquest llibre, Europa apareix com el continent cristià, i Carles V és Hèrcules, que, com Atles, sosté el món sobre les espatlles. Vives defensà la tesi d’una naturalesa humana dissenyada per a la pau, on es fa palesa l’empremta divina. Ja el 1522, en una carta al papa Adrià VI, defensà la idea que totes les guerres eren injustes, i insistí en la necessitat d’un concili que posés fi a unes lluites entre membres d’un mateix cos, servint-se de la metàfora del cos místic de la cristiandat –Philosophia Christi– desenvolupada pel reformisme religiós de l’època. Més tard, el 1525, escriví també cartes a Enric VIII demanant la concòrdia i l’amistat entre els regnes europeus, assumpte que tractà en el diàleg De Europae dissidis et bello turcico.
Escriví a més sobre altres àmbits de les ciències humanes, en els quals, de vegades, es manifestà la seva modernitat. En De subventione pauperum (1526) proposà la prohibició de la mendicitat i l’obligació de treballar; recomanà l’aprenentatge d’oficis, establí la creació d’asils per a boigs, col·legis públics, impostos especials per a comunitats eclesiàstiques riques, etc., tot construint una regulació força moderna de la república, efectiva, encara que utòpica. Sobre l’ordenació cívica i moral d’homes i dones escriví De officio mariti (1528), on tractà dels deures del marit, i Institutio foeminae christianae (1523), que dedicà a Caterina d’Aragó i que esdevingué model d’instrucció de les dones durant molts segles.
Una de les seves millors obres és De disciplinis (1531), un estudi essencial per a entendre l’humanisme renaixentista. El capítol “De corruptis artibus” tracta de la corrupció i degradació del saber, i de les possibles causes, entre les quals es troben la supèrbia dels estudiosos, l’abús de les polèmiques, l’excés de veneració de les autoritats, la recerca de la utilitat per sobre de la veritat i la manca de mètode en l’estudi. En “De tradendis disciplinis” –un altre capítol– explica les mesures necessàries per a posar fi a aquesta greu situació, i en “De artibus” exposa la seva doctrina lògica i metafísica.
La seva obra tingué períodes de singular èxit. Encara que els primers escrits no tingueren gran difusió, a partir del 1524 començà a ser conegut pel gran públic, sobretot pels membres del cos eclesiàstic, pensadors i estudiants. Per exemple, la Introductio ad sapientiam (1524) conegué mig centenar d’edicions, i la millor obra pedagògica de Vives, els diàlegs de l’Exercitatio linguae latinae (1538), s’edità més de noranta vegades. La claredat i senzillesa de les seves exposicions suposà un important atractiu davant una escolàstica cada cop més opaca.
Bibliografia
- Abellán, J.L. (1997): El pacifismo de Juan Luis Vives. València, Ajuntament de València.
- Albaladejo, T. (2000): “Retórica y elocutio: Juan Luis Vives”. Edad de Oro, XIX, p. 29-64.
- Batllori, M. (1995): De l’humanisme i del Renaixement (Obra completa, V). València, Tres i Quatre, p. 191-218.
- Calero, F. (1997): Europa en el pensamiento de Luis Vives. València, Ajuntament de València.
- Calero, F. i Sala, D. (2000): Bibliografía sobre Luis Vives. València, Ajuntament de València.
- Camacho, A.I. 8ed.) (1998): Vives, J. Ll.: El arte retórica. De ratione dicendi. Barcelona, Anthropos.
- Del Nero, V. (1991): Linguaggio e filosofia in Vives. L’organizzazione del sapere nel “De Disciplinis” (1531). Bolonya, Cooperativa Libraria Universitaria Editrice di Bologna.
- Empaytaz, D. (1989): Juan Luis Vives: un intento de bibliografía. Barcelona, Ediciones Singulares.
- Esteban, L. (1994): Hombre-mujer en Vives, itinerario para la reflexión. València, Ajuntament de València.
- Fernández Nieto, F.; Melero, A. i Mestre, A. (1998): Luis Vives y el humanismo europeo. València, Universitat de València.
- Fernández Santamaría, J.A. (1990): Juan Luis Vives: escepticismo y prudencia en el Renacimiento. Salamanca, Universidad de Salamanca.
- Fontán, A. (1992): Juan Luis Vives (1492-1540): humanista, filósofo, político, València, Ajuntament de València.
- Fuster, J. (1989): “Joan Lluís Vives i València, 1528”, dins Fuster, J.: Llibres i problemes del Renaixement. València, Institut de Filologia Valenciana / PAM, p. 9-42.
- García, A. (1987): Els Vives: una família de jueus valencians. València, Tres i Quatre.
- Gómez-Hortigüela, A. (1993): Luis Vives entre líneas: El humanista valenciano en su contexto. València, Bancaixa.
- González González, E. (1987): Joan Luis Vives: de la escolástica al humanismo. València, Generalitat Valenciana.
- González González, E. i Gutiérrez Rodríguez, V. (1999): Joan Luis Vives: de la escolástica al humanismo. València, Generalitat Valenciana.
- Kohut, K. (1990): “Retórica, poesía e historiografía en Juan Luis Vives, Sebastián Fox y Antonio Lull”. Revista de Literatura, LII/104, p. 345-374.
- Noreña, C.G. (1978): Juan Luis Vives. Madrid, Ediciones Paulinas.
- Pérez Durá, F. i Estellés González, M. (1992-1993): Vivis, Ioannis Lodovici: Opera omnia. 3 vol. València, Institució Alfons el Magnànim.
- Pérez Durá, F. i Estellés González, M. (1998): Los humanistas valencianos y sus relaciones con Europa, de Vives a Mayans. València, Ajuntament de València.
- Rico, F. (1988): El pequeño mundo del hombre. Varia fortuna de una idea en las letras españolas. Madrid, Alianza., p. 117-128.
- Sarmati, E. (1989): “J. Luis Vives: tra condanna e esaltazione della letteratura”. Studi Ispanici, p. 11-25.
- Solervicens i Bo, J. (1997): El diàleg renaixentista, Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí. Barcelona, PAM.