Vida i obra
Estudià a València, i gràcies a Honorat Joan li fou atorgada la càtedra de poesia de la universitat (1550-56), des de la qual inicià una important tasca d’editor i renovà els estudis d’oratòria. El 1559 acceptà la càtedra de retòrica de la Universitat de Saragossa, però el 1561 retornà definitivament a València (1561-79), on publicà bona part de la seva obra i renovà els exercicis declamatoris. El 1563 defensà l’ortodòxia de l’erasmista Jeroni Conques en el procés inquisitorial contra aquest.
Preocupat per la didàctica del llatí, redactà diverses obres per facilitar les tasques d’aprenentatge als seus deixebles, com De uera et facili imitatione Ciceronis (Saragossa 1560), El estudioso de la aldea (València 1568) i El latino de repente (València 1573). La seva Rhetorica en tres parts (València 1564-67) inclou fragments de comèdies seves per ser representades pels deixebles, com Lobenia, Sigonia i Octavia, que contenen breus fragments en castellà i català. La Fabella Aenaria, l’única conservada íntegrament (dins Phrases Ciceronis obscuriores in Hispanicam linguam conuersae, València 1574), està escrita en castellà. Publicà el Vocabulario del humanista (1569), obra lexicogràfica amb veus al·lusives a animals, plantes, monedes, metalls, etc, amb equivalències llatines, castellanes i catalanes. La seva dissertació Campi eloquentiae (València 1573) marca la plenitud del llatí ciceronià.
Traduí al castellà les Elegantiae de Paolo Manuzio, refoses i publicades el 1616 i traduïdes posteriorment al català (1679). Sembla que publicà també la Linguae Latinae Exercitatio de Vives.
Tingué una concepció global de l’educació en la qual la formació religiosa i moral, l’adquisició de bona educació i l’aprenentatge d’un bon llatí ocupaven el lloc preferent.
Bibliografia
- Cea, M.J. (1997): “Teoría y práctica en las clases de retórica de Juan Lorenzo Palmireno: el discurso en alabanza de los estudios de derecho de su alumno Juan Ynsa”, dins Maestre Maestre, J.M.; Pascual Barea, J. i Charlo Brea, L. (ed.): Humanismo y pervivencia del mundo clásico. Cadis, Ayuntamiento de Alcañiz / Departamento de Educación y Cultura del Gobierno de Aragón / Instituto de Estudios Turolenses (CSIC) / Universitat de Cadis, vol. II, p. 747-752.
- Gallego Barnés, A. (1982): Juan Lorenzo Palmireno (1524-1579). Un humanista aragonés en el Studi General de Valencia. Saragossa, Institución Fernando el Católico.
- Luján, Á.L. (1996): “La corrección lingüística. Furió Ceriol y Palmireno en el ciceronianismo español”. Revista de Filología Española, 76/1-2, p. 141-53.
- Rivas, A. (1993): “Palmireno y las crónicas de Indias”, dins Maestre Maestre, J.M. i Pascual Barea, J. (coord.): Humanismo y pervivencia del mundo clásico. Cadis, Instituto de Estudios Turolenses / Universidad de Cádiz, vol. I.2, p. 907-915.
- Sánchez Salor, E. (1997): “Tradición y originalidad en la teoría gramatical de Palmireno y Sempere”, dins Maestre Maestre, J.M.; Pascual Barea, J. i Charlo Brea, L. (ed.): Humanismo y pervivencia del mundo clásico. Cadis, Ayuntamiento de Alcañiz / Departamento de Educación y Cultura del Gobierno de Aragón / Instituto de Estudios Turolenses (CSIC) / Universidad de Cádiz, vol. II, p. 563-589.