En esclatar la Guerra Gran (1793) era mariscal de camp. El capità general de Catalunya, José de Urrutia, li confià (1795) el comandament dels 20 000 voluntaris catalans allistats per la junta de diputats dels corregiments del Principat i coneguts amb el nom de miquelets. Amb aquest motiu, publicà l’opuscle Obligacions dels miquelets dels nous Tèrcios de Catalunya (1795). Hi incorporà també els voluntaris honrats reunits a València i aconduïts a Barcelona pel marquès de la Romana. Al davant d’aquestes tropes, assolí d’expulsar els francesos de la Baixa Cerdanya, assetjà Montlluís i probablement hauria recuperat les posicions del general Ricardos al Rosselló, si no hagués cessat la guerra arran de la pau de Basilea (1795). El 1799 fou nomenat capità general de Mallorca, càrrec que exercí amb prudència i moderació, fins el 1808. Aquest any es declarà contrari a Napoleó i, nomenat capità general de Catalunya per la Junta Superior de Govern del Principat, dirigí el setge que les tropes lleials organitzaren a Barcelona, aprofitant la debilitat momentània dels ocupants francesos. Fracassat aquest intent, fou nomenat capità general de Castella la Vella (desembre del 1808), càrrec en el qual morí.