El 1887 fundà la revista Lo Felibrige, que dirigí fins el 1902. Publicà drames en vers —Casau, Espigueta—, un recull de sonets, Rosari d’amor (1906), i un recull de dotze cants escrits en heptasíl·labs, Mentina (1907). El seu lirisme, de vegades estimable, presenta un excés de tòpics felibrencs. Traduí L’Atlàntida de Verdaguer en prosa occitana (1888).