Fou funcionari d’obres públiques de l’Estat francès. A partir del 1846 visqué quasi sempre a Marsella, on portà el pes de la revista Lo Felibrige (1887-1902).
Ja de gran publicà drames en vers (Casau, 1892, Espigueta), un recull de sonets (Rosari d’amor, 1906), i el poema en dotze cants Mentina (1907). El 1876 obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona pel poema Clemenço Isauro en Mount-pelié. El seu lirisme, de vegades estimable, presenta un excés de tòpics felibrencs.
Traduí a l’occità, en prosa (1888), L’Atlàntida de Verdaguer, amb qui es cartejà, i algun poema de Joaquim Rubió i Ors.