Joan Ollé i Freixas

(Barcelona, Barcelonès, 4 de setembre de 1955 — Barcelona, Barcelonès, 30 d’agost de 2022)

Joan Ollé i Freixas

© Focus

Director d’escena.

S’inicià com a director d’escena amb els muntatges de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1974) i Nocturn per acordió (1975), dos espectacles a partir de textos de J. Salvat-Papasseit de la companyia Dagoll Dagom. Els anys 1977 i 1978 dirigí dos èxits seguits que consolidaren la seva carrera: No hablaré en clase, de J. Parramon i el mateix Joan Ollé, i Quan la ràdio parlava de Franco, de J.M. Benet i Jornet i Terenci Moix. Entre els muntatges que dirigí els anys vuitanta cal esmentar Els pledejaires (1983), de J. Racine; Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre (1986), de J. Sanchis Sinisterra, amb el Teatro Fronterizo i Teatropolitán; Antígona (1987), de S. Espriu, al Festival de Teatro Clásico de Mérida, i Un any sense estiu (1988), de Catherine Anne. Els anys noranta dirigí, entre d’altres, Rossiniana (1990), de G. Rossini, F. Di Francescantonio i J. Ollé; L’hora dels adeus (1995), de Narcís Comadira; De poble en poble, de P. Handke (premi Ciutat de Barcelona 1996); Accident, de Ll. Cunillé, i Así que pasen cinco años (1998), de F. García Lorca.

Posteriorment dirigí Víctor o els nens al poder (2002), de R. Vitrac, al Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver; Fedra (2002), de J. Racine; L’hora en què res no sabíem els uns dels altres (2003), de P. Handke; Cròniques (Catalonia Splendens) (2003), espectacle inspirat en la Crònica de Ramon Muntaner, al Festival Castell de Peralada, un muntatge que en l’apartat musical dirigí Jordi Savall; Sis personatges en cerca d’autor (2004), de L. Pirandello, i L’oncle Vània, d’Anton Čekhov. Adaptà al teatre i dirigí l’obra La plaça del Diamant (2004), de Mercè Rodoreda, amb música de Pascal Comelade i posteriorment estrenà L’illa del tresor (cabaret de paraules) (2006), versió teatral del programa televisiu que, en col·laboració amb el periodista Joan Barril, realitzà des del 1996 (guardonat el 2005 amb el Premi Nacional de televisió); la versió teatral de la novel·la de Javier Cercas Soldados de Salamina (2008) i el mateix any Yvonne, princesa de Borgonya, de Witold Gombrowicz, Coral Romput, adaptació teatral dels poemes de V. Andrés Estellés i Las mil y una noches, adaptació lliure de M. Vargas Llosa del clàssic de la literatura àrab.

El 2009 feu una versió teatral d’El quadern gris de J. Pla i el 2010 amb Joan Maragall: la llei de l’amor homenatjà el poeta. També dirigí À la ville de... Barcelona (2012), Doña Rosita la soltera (2014), de Federico García Lorca, El somni d’una nit d’estiu (2014), de William Shakespeare, i el muntatge biogràfic Las personas del verbo. Contra Jaime Gil de Biedma (2017).

És autor d’una desena de textos en solitari, que també dirigí, entre els quals Set i mig (premi Crítica Serra d’Or 1989).

Les seves posades en escena cercaren la poesia que s’amaga en els textos teatrals, però des d’un estil de direcció sobri i concís. Professor de l’Institut del Teatre des del 1980, el febrer del 2021 fou apartat del càrrec arran de diverses acusacions d’abusos i assetjament sexual per part d’alumnes, que finalment quedaren arxivades per la justícia. Fou també director del SITC (Sitges Teatre Internacional-Creació Contemporània) entre el 1992 i el 2001, tasca per la qual rebé el premi Butaca (1998). El novembre del 2021 fundà un nou espai d’assaig i exhibició a Barcelona, Espai Canuda.