Vida i obra
Estudià dret a la Universitat d’Osca i exercí a Barcelona, ciutat on s’establí i on adquirí un gran prestigi com a jurisconsult. El 1612 publicà De pactis nuptialibus sive de capitulis matrimonialibus tractatus, en dos volums (el segon publicat el 1622), que fou editat també a Ginebra (1638), a Venècia (1647) i a Lió (1667) —fou un dels pocs juristes catalans de l’època amb prestigi internacional—, en què el comentari de les diverses clàusules contingudes en uns capítols matrimonials fou el motiu per a tractar un ampli ventall de qüestions com ara els privilegis dels grups dirigents, aspectes feudals i processals o temes estrictament polítics. El fet d’estar escrit des de la perspectiva del dret consuetudinari fa que el llibre contingui gran quantitat d’informacions sobre la història del dret i la societat catalans.
La seva segona obra important fou Sacri senatus Cathaloniae decissiones, també en dos volums (1639 i 1645), editat també a Venècia (1640) i a Ginebra (1662). Inclou una sèrie de comentaris de sentències dictades per la Reial Audiència, en la tradició de les glosses tan apreciades pels juristes formats en el mos itallicus. La seva temàtica, centrada en aspectes de dret públic i processal català, perdé vigència amb la desaparició de les institucions de govern del Principat, el 1714.
En aquestes obres feu una síntesi del dret comú amb el dret especial de Catalunya i els concebé com un tot orgànic. Han estat considerades autoritat jurídica i font d’interpretació del dret fins a la compilació del 1960, àdhuc pel tribunal suprem espanyol, en causes catalanes. Preparà també una obra sobre decisions testamentàries.
Tingué un paper destacat en la crisi de relacions del Principat de Catalunya amb la corona, que culminà amb la secessió. Actuà molt sovint com a assessor jurídic de la generalitat i del Consell de Cent i també com a ambaixador d’aquestes institucions prop de la cort (ja el 1620 defensà a Madrid les galeres de la generalitat). La seva posició a favor del respecte a les constitucions de Catalunya feu que li fos negat sistemàticament un lloc a l’audiència reial, que fins el 1630 sol·licità diverses vegades, amb el suport dels mateixos membres d’aquella institució. El 1622 havia signat el dictamen de la generalitat refusant com a inconstitucional el nomenament del bisbe Sentís com a lloctinent de Catalunya, bé que després adoptà una actitud conciliadora. A partir del 1634, amb la qüestió dels quints, radicalitzà la seva posició —aconsellà al Consell de Cent de no presentar els comptes al mestre racional— i entrà en conflicte obert amb l’audiència, que ell acusava de sentenciar sistemàticament a favor de Madrid, fins al punt que, el 1638, que actuà com a assessor de la generalitat en la qüestió del contraban, l’audiència donà ordre d’empresonar-lo, juntament amb set juristes més; evità el compliment de l’ordre refugiant-se en un monestir. El novembre del 1640 fou elegit conseller en cap de Barcelona. Intervingué al costat de Pau Claris i del grup francòfil de la classe dirigent barcelonina en les converses amb el govern francès que portaren a la proclamació de la República Catalana i a la unió amb França. Pel gener del 1641 formà part del consell de guerra, amb Francesc de Tamarit i Bernard Du Plessis-Besançon, que preparà la decisiva batalla de Montjuïc.
Acabat el seu mandat (1641), es retirà progressivament de la política, que seguí el seu fill gran Josep Fontanella i Garraver, així com el segon, el poeta Francesc Fontanella i Garraver. Pel setembre del 1649 abandonà Barcelona per temor al setge, malgrat la prohibició del Consell de Cent, que el feu desinsacular i el declarà traïdor, cosa que contribuí a precipitar la seva mort.
Bibliografia
- Ferro, V.: El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Eumo Editorial, Vic 1987.
- Palos, J.L.: Els juristes i la defensa de les constitucions. Joan Pere Fontanella, Eumo Editorial, Vic 1997.