Republicà de signe lerrouxista, fou membre del Partit Republicà Radical des de la seva fundació. Regidor des del 1905, diputat provincial en 1907-11 i de nou regidor en 1912-15 (fou en diverses ocasions alcalde accidental), el 1919 passà a presidir la Cambra de Propietat Urbana. El 1918 fou senador i el 1919 elegit diputat a corts per Gandesa.
El 1915, amb el nom de J. Pich, entrà al món de la distribució amb la creació de l’empresa La Flecha de Oro, amb Giuseppe Miraglia i Fernando Dessy com a directors de la secció cinematogràfica i un primer material adquirit a la J. G. Seix y Barral Hermanos, SA. La firma es dedicà a la distribució i també a diverses especialitats de la indústria elèctrica relacionada amb el negoci de dinamos. Representava firmes com ara Cines, Celio, Messter i Palatino i obtingué alguns èxits, però les baixes de Miraglia (1916) i Dessy (1917), com també la d’un tercer expert en la matèria, l’italià Augusto Turchi, feren que la casa tingués una vida molt curta i desaparegué abans d’acabar la dècada del 1910. El 1915 fou un dels impulsors de la Mútua de Defensa Cinematogràfica Espanyola.
Fou l’iniciador del projecte de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona (1916), i posteriorment, juntament amb Cambó, fou comissari regi de l’Exposició Internacional del 1929. Participà en l’Assemblea Nacional de la Dictadura. Fundà els diaris El Día Gráfico i La Noche.
Durant la República fou sotssecretari de marina (1934), després dels fets d’octubre alcalde de Barcelona i el 1935 governador general interí de Catalunya, ambdós càrrecs per decisió governamental i suspesa en gran part la vigència de l’estatut d’autonomia. Complicat en l’afer de l’estraperlo, hagué de dimitir (octubre del 1935). S’exilià en començar la guerra civil. Fou cèlebre pels seus errors de lèxic (popularment anomenats “pich-i-ponades”).