Vida i obra
El 1896 es traslladà amb la seva família a Barcelona. Interromputs els estudis de medicina, es llicencià en dret el 1912. Amic i secretari del financer i polític Antoni Borrell i Folch, en aquests anys viatjà molt per Europa. El 1914 s’establí com a advocat a Terrassa, i, més tard, a Barcelona. El 1932 fou nomenat jutge municipal, càrrec del qual quedà separat el 1939. Com a jurista publicà Formulari jurídic català (1934).
Com a escriptor, el seu primer llibre és Narracions extraordinàries (1915), una sèrie de relats influïts per Edgar Allan Poe, que fou continuada amb dues altres sèries el 1919 i el 1921. Hi mostra allò que era característic de la seva obra: una imaginació desbordada i, sovint, poc controlada; la tendència al grotesc i al macabre; un humor directe i un estil plàstic i imatjat fins a l’abarrocament. El 1925, enmig del procés de recuperació de la novel·la catalana, es llançà al conreu del gènere amb el convenciment que podia atreure un ventall ampli de lectors. Així, començà la trilogia Memòries del doctor Verdós, de la qual només aparegueren dos volums: Ma vida en doina (1925) i L’apòstol (1927). Entremig es publicaren Quatre titelles i un ninot (1926) i La filla d’en Tartarí (1926, premi Fastenrath 1928), dues obres en to de farsa. En conjunt, ni literàriament ni per la incidència obtinguda, no va respondre a l’expectativa creada. Tampoc no acabà de resoldre els problemes estructurals en la darrera novel·la publicada en vida (Adam i Eva, 1936), un relat històric ambientat en les guerres carlines, tot i ser molt ambiciós.
En canvi, bon coneixedor de la geografia catalana, obtingué un considerable èxit amb les seves “Visions de Catalunya”, publicades a les pàgines de La Publicitat (més tard a La Veu de Catalunya) i recollides en quatre volums dedicats a la Catalunya Nova (1927), a la Catalunya Vella: la muntanya (1928), al Pla i la Costa (1929). Continuà amb Visions de Mallorca (1935). En la postguerra, aïllat i amb poca salut, escriví una novel·la, La roda de la fortuna, que li fou publicada pòstumament (1997). Ha deixat una considerable obra inèdita, entre la qual hi ha el drama Ramon Cabrera. Del 1956 al 1987 hom concedí el premi Joan Santamaria a obres de narració i teatrals.
Bibliografia
- Castellanos, J. (1996): “Un novel·lista d’imaginació indòmita”. Urc, 10, p. 44-51.
- Veny i Clar, J. (1996): “Els dialectalismes en les Visions de Mallorca de Joan Santamaria”. Urc, 10, p. 52-68.
- Viladegut, M. (1996): “Vida i obra de Joan Santamaria i Monné. Una aproximació”. Urc, 10, p. 18-43.
- Viladegut, M. (2002): “Introducció”, dins Santamaria, J.: Narracions i retrats. Lleida, Universitat de Lleida., p. 11-72.